Opinió

Això va, sobretot, de llibertat d’expressió

A les portes de la celebració del 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, que va proclamar l’assemblea general de les Nacions Unides el 10 de desembre del 1948, vull compartir quelcom més que una inquietud o un temor. El debat a l’entorn de la llibertat d’expressió, massa sovint induït quan no directament manipulat fins a extrems inimaginables, evidencia el dèficit democràtic d’un Estat (l’espanyol, que se m’entengui) tocat de mort.

No penséssiu pas que l’article que presento traspua cofoisme: tenim feina, molta, i s’endevina complexa. El repte és gran i demana generositat per part de tots els que ens hem conjurat a favor de la República Catalana. Caldrà mostrar (i demostrar) la millor versió de nosaltres mateixos. Amb tot, confesso que m’ho plantejo pràcticament com una qüestió de supervivència: el panorama de restar impassibles –o resignats– en un Estat que demostra que no ens coneix i que no respecta allò que la majoria dels seus membres desitgem (decidir el nostre futur en llibertat) em resulta absolutament desolador.

Us proposo fixar la mirada en el 4 de novembre del 1950. A Roma. En aquesta ciutat se signava el Conveni Europeu de Drets Humans. El seu article número 10 és poesia pura: “Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o de comunicar informacions o idees sense que hi pugui haver ingerència d’autoritats públiques i sense consideració de fronteres.” I continua: “[...] L’exercici d’aquestes llibertats, que comporten deures i responsabilitats, pot ser sotmès a determinades formalitats, condicions, restriccions i sancions, previstes per la llei, que constitueixin mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat nacional, la integritat territorial i la seguretat pública.”

Heus aquí la qüestió: hem topat amb una autèntica idea força, terme encunyat pel filòsof francès Alfred Fouillée (1838-1912) i que ha fet fortuna principalment en l’àmbit de les ciències socials. “La integritat territorial”, o el que és el mateix, la fe revelada. De veritat tot s’hi val quan parlem de preservar la sacrosanta unitat d’Espanya?

Llegia a recer d’aquest no sé si dir-ne feliç aniversari l’anuari 2017/18 que publica el Centro de Educación e Investigación para la Paz (Ceipaz), titulat Derechos humanos y seguridad nacional: amenazas e involución. El president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, David Bondia, hi escriu un article en què analitza la situació actual de criminalització de la protesta a l’Estat espanyol i presenta els drets humans com a eines per frenar la deriva repressiva i per fer front a les retallades en prestacions socials. Tot plegat, de lectura altament recomanable, per no dir directament necessària, atès que l’anuari recull les opinions de diferents experts a l’entorn de qüestions com l’enfortiment de la democràcia i la redefinició del concepte de seguretat en l’àmbit internacional i regional.

En aquest sentit, l’anuari planteja la necessitat de derogar l’actual llei de seguretat ciutadana perquè vulnera els compromisos nacionals i internacionals en matèria de drets humans. Ens referim a una llei que prioritza la presumpció de veracitat de les forces i cossos de seguretat de l’Estat enfront de la presumpció d’innocència, pilar fonamental de qualsevol règim democràtic.

D’això s’extreu la intencionalitat de la llei: anteposar, en tot moment, la seguretat ciutadana, en tant que bé jurídic, a d’altres drets, molts dels quals fonamentals. Els opinants de l’informe van encara una mica més enllà quan asseguren que diverses de les disposicions de la llei de seguretat ciutadana no s’adeqüen a allò que estipula el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ni en el Conveni Europeu de Drets Humans.

Que ho preguntin, tot plegat, a les persones silenciades d’una manera cruel i absolutament injustificable a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric. Que parlin, també, amb Josep Miquel Arenas, Valtònyc, encara pendent d’allò que dictamini el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, i a qui volen aplicar la llei espanyola del 2015, molt més severa que la precedent del 2012 –que és quan l’amic raper va compondre les cançons per les quals l’Estat espanyol li vol fer complir una pena de tres anys i mig de presó pels delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i amenaces–. Que s’adrecin igualment a Tamara Carrasco i a l’Adri (també Carrasco de cognom, a Brussel·les fent sentir la seva veu); a la primera encara no li han estat aixecades les mesures cautelars i continua engabiada a Viladecans des del mes d’abril passat. Això sí, els dos membres dels CDR han de donar gràcies a Déu perquè el jutge de l’Audiencia Nacional els ha eximit dels delictes de rebel·lió i terrorisme.

És als garants de “la integritat territorial”, que m’adreço. Pregunteu, sí, sempre que estigueu disposats a pair les respostes.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)