“Tra, tra”: Rosalía, Catalunya i eleccions andaluses
Arriba una jove de 24 anys i ventila tot un plegat d’estereotips amb una prudència que ja voldria per a mi
El darrer bloc del primer debat dels candidats a governar la Junta d’Andalusia es va dedicar a parlar de Catalunya. Bé, millor dit a malparlar-ne. A excepció de Teresa Rodríguez (Adelante Andalucía), que va denunciar que calia parlar dels propis problemes i no dels d’altres comunitats de l’Estat, tant Susana Díaz (PSOE) com Juanma Moreno (PP) i Juan Marín (Cs) feien servir l’anticatalanisme per demostrar el seu patriotisme espanyol. “Tra, tra.” Una estratègia que molts ja vam intuir que es convertiria en tendència durant aquesta campanya de les eleccions del dia 2 de desembre, quan Albert Rivera es va desplaçar a Altsasu (País Basc) per defensar la Guàrdia Civil i va decidir amenitzar la festa amb el monotema sintetitzat en “Catalunya al borde de la guerra civil, a por ellos”.
Som la terra de Carmen Amaya i de la rumba catalana. De Peret, el Pescaílla, Maite Martín i Miguel Poveda. I no és per presumir (bé, sí, un xic), però a Catalunya vam tenir un president de la Generalitat cordovès i tenim una cap de l’oposició de Jerez mentre que el 2015 el delegat del govern a Andalusia, Antonio Sanz, encara pregonava que no volien un polític que es digués “Albert”. “Tra, tra.” De rucades, però, una n’escolta massa sovint i de totes bandes. Suggerir que un català no pot recitar Antonio Machado ni Federico García Lorca o que un andalús no s’emociona amb Salvador Espriu o Lluís Llach em fa pensar que potser aquest és el veritable problema: la pobresa cultural.
Voler aconseguir un rèdit electoral insultant tot un poble –quan es refereixen a Catalunya no especifiquen que les seves paraules vagin dirigides als independentistes, no, aquí entrem tots com a col·lectiu, sense excepció– i creant un conflicte que no existeix –ho asseguro jo que soc nascuda la Corunya, criada a Cardona, de família paterna andalusa (Río Tinto) i portuguesa, de família materna gallega, amb un germà nascut a Triana i una millor amiga –que va estudiar periodisme amb mi a la UAB i en tres setmanes ja ho entenia gairebé tot en català– directora de renom sevillana. De debò: “Malamente, mu mal, mu mal...”
Alhora, arriba una jove de 24 anys i ventila tot un plegat d’estereotips amb una prudència que ja voldria per a mi i molts altres: “Soc catalana, i alhora, quan arribo al sud em sento d’allà. Em preocupa tot el que passa al meu voltant i la política és un aspecte més, però també penso que ser músic és molt exigent, em requereix moltes hores i crec que per emetre una opinió sobre un tema tan delicat m’agradaria tenir més coneixement. Visc per la música i la meva opinió no té més importància que la de qualsevol altre, la veritat.” Rosalía Vila Torralba s’ha atrevit a conquerir el món reinventant el flamenc, apoderant-se de l’estètica poligonera i reivindicant un missatge feminista.
“Dins del flamenc ho tens fatal si ets dona, catalana i paia”, reconeix la cantant. Tanmateix, encara que la intenten burxar i la busquen, en cada una de les seves respostes observes una victòria i una inspiració teoricopolítica: “La música no té res a veure amb la sang ni el territori. He estudiat flamenc durant anys, el respecto i conec els seus orígens. Sé que prové de la barreja d’ètnies, una fusió de so gitano, negre, hebreu, àrab, espanyol... El flamenc no és propietat dels gitanos. De fet, no és propietat de ningú. La música és universal. I no passa res per experimentar-hi. És ben sa.”
És així, tan senzill, tan “tra, tra”, com de vegades em repto a replantejar-me el moment polític actual i trobar paral·lelismes, semblances i connexions entre mons aparentment tan allunyats com Rosalía i el sobiranisme català (fins i tot, de les ungles afilades que llueix, però amb les quals seria incapaç de matar una mosca). Perquè alguns estan farts de parlar de Catalunya però alhora no paren d’esmentar-la; igual que tants d’altres maleeixen Rosalía perquè sona a tot arreu sense adonar-se que ells també la taral·legen. I llavors resulta més fàcil comprendre que un català no ha de ser sempre independentista i que el sobiranisme no ha de ser en cap cas un atac d’odi contra els espanyols. Perquè una cosa és voler independitzar-se dels pares (Espanya o el flamenc) i una altra deixar d’estimar-los. “Tra, tra.”
