Donar la cara
De vegades cal donar la cara, tot i saber que corres el risc que te l’acabin trencant
“Només guanyarem amb la cara descoberta. Cada brot d’enfrontament amb la policia, cada contenidor cremat, cada tanca bolcada, cada cara tapada, cada vidre trencat és una alenada d’aire fresc al regne d’Espanya”, advertia fa uns dies Jordi Sànchez. Una recomanació que no va agradar a tothom dins del moviment sobiranista, perquè consideren que criminalitzar els encaputxats és comprar el discurs de l’Estat espanyol...
El mocador palestí era un accessori que identificava la resistència contra Israel i que es va convertir en emblema gràcies a Yasser Arafat. El mocador es va fer extensible a tots els simpatitzants de la causa i, més endavant, col·locat per cobrir-se la part inferior del rostre, va ser senyal d’inconformisme en qualsevol manifestació al món. Ara bé, abans de posar-se tan de moda (per cert, tan de moda que ja ha passat de moda), qualsevol que el dugués era vist pels conservadors perversos com un potencial terrorista.
Resulta una obvietat que la careta d’Anonymous és imprescindible per preservar l’anonimat. Gràcies al grup punk Pussy Riot, els passamuntanyes de colors fluorescents es van convertir en un símbol contra el règim de Putin (no eren negres, per tant fugien de l’associació habitual amb grups armats). Fins i tot, el 2011, la revista Time va dedicar la seva portada del personatge de l’any als manifestants. “De la Primavera Àrab a Atenes, d’Ocupem Wall Street a Moscou”, afirmava la publicació amb una il·lustració en què es veia un@ jove amb un gorro de llana i un mocador a la cara que només li deixava al descobert els ulls.
Als EUA, els antifas vesteixen de negre, de cap a peus. Ho fan també per no ser reconeguts ni identificats per la policia. Com els zapatistes i el comandant Marcos, la idea a transmetre és que no hi ha un líder, sinó que tots són un. Quan un llança una tanca és gairebé impossible esbrinar en mig del caos i entre desenes de persones uniformades qui ha estat. L’èxit d’aquesta estètica és tan reconeguda que, fins i tot, els ultres se l’han fet seva. Ara, ves per on, explicava fa uns mesos The New York Times, costa saber qui són els uns o els altres...
D’ençà que va sorgir el debat sobre els encaputxats en el moviment independentista, llegeixo i escolto bàsicament dos tipus d’argumentacions sobre la necessitat d’alguns manifestants d’ocultar el seu rostre: 1) s’han de protegir dels gasos lacrimògens que la policia fa servir per dissoldre les concentracions (perdoneu, però llavors no seria més efectiva una mascareta?) i 2) s’han de protegir d’un Estat que si no prenem cura ens engarjolarà a tots (i no era aquesta la idea?, allò de “no ens podreu tancar a tots a la presó” ha acabat també a la paperera de la història?)
No es pot negar que ocultar les mans o el rostre genera desconfiança. Per això, per no crear alarma social, és millor retirar-se el casc abans d’entrar en un establiment i, pel mateix motiu, el burca ens provoca tants recels: no podem entreveure les intencions de qui s’amaga a sota. I és aquest el gran inconvenient dels encaputxats dins d’una concentració: ¿com podem saber si aquells que provoquen no són infiltrats interessats a crear un clima de violència perquè pagui el rebre un moviment que fins ara ha estat sempre pacífic i que té en la seva serenitat el seu (poc o gran) ressò internacional?
Mentrestant, a la tele passen un munt d’imatges de les protestes dels “armilles grogues” (peça reflectora que no passa desapercebuda i crida, sense temor, SOS). Entre els activistes hi ha un Pare Noel que costaria reconèixer, però a primera fila encarant-se amb les forces de seguretat, un grup de dones (des)vestides de Marianne: a pit descobert com també fan les activistes de Femen. I és que de vegades cal donar la cara, tot i saber que corres el risc que te l’acabin trencant. L’1-O, els votants així ho van demostrar amb coratge i convicció. Per descomptat, tot depèn de la causa, del compromís que hi prenguis i de la imatge que desitgis que quedi de la teva lluita. Amb tot, els que temin represàlies o s’avergonyeixin de les seves accions, potser seria bo que en aquests temps que corren es quedessin a casa.
