Abans de la ‘movida’
A Catalunya vam començar massa aviat i massa lluny del poder
La movida madrilenya, sostinguda per l’Ajuntament de Tierno Galván, la televisió pública i el govern del PSOE, ha eclipsat l’efervescència de l’escena (contra)cultural barcelonina de finals del franquisme i principis de la Transició. Hem d’agrair a Aleix Salvans que rescati aquells anys a Gestió del caos (Angle Editorial). Si coneixem més Radio Futura i Pedro Almodóvar que els seus equivalents catalans és, a banda del silenci mediàtic, per la manca d’un terme unificador i perquè aquí ni tan sols teníem clara la llengua de cultura, però també perquè la movida era fundacional, trencava de soca-rel amb la cultura antifranquista, de manera que era molt més temptador –i fàcil– instrumentalitzar-la des de la política. A Catalunya vam començar massa aviat i massa lluny del poder (a Jordi Pujol li interessava sobretot el folklore). Els més espavilats es van traslladar a Madrid, i els menys previsors es van anar morint. Aleix Salvans recorda la pugna entre les revistes Ajoblanco i Star, que encarnaven dues maneres oposades d’entendre la cultura. Rescata les Jornades Llibertàries a la Ciutadella, el festival punk de l’Aliança del Poblenou, el Canet Rock, la creativitat noctàmbula de Nazario i Ocaña, les aventures d’Enric Casasses a Londres, les emissions pirates de Ràdio PICA, el cinema pertorbador de Joaquim Jordà, la fotografia pionera de Salvador Costa i la música dels Masturbadors Mongòlics, entre molts d’altres. I encara té temps d’incloure un episodi significatiu del 1979 que enllaça Jiménez Losantos, Biel Mesquida, Miguel Riera i Pepe Ribas: l’actualitat resulta menys incomprensible si mirem enrere.
Una altra recuperació valuosa la trobem a l’entrevista que Àngel Casas va fer a Pau Riba i que Francesc Bellmunt va incloure al documental La Nova Cançó (1976):
“–Creus que ajudes a la cultura catalana, tu?
–Seeeee.
–Fent què?
–Destruint-la.”
Certament, el llibre té mancances. Hi trobem a faltar informació sobre el que succeïa fora de la capital, i sobre constel·lacions com la que es va formar a l’entorn de la Companyia Elèctrica Dharma i Els Joglars, igual com hi trobem a faltar més espai dedicat a la Banda Trapera del Río i als fanzines de l’època. Tant és. Cadascú hauria escrit diferent aquesta història, amb una dosi personalitzada de dèries, xafarderia, crítica i veneració. Des d’aquí agraïm a Aleix Salvans, nascut el 1988, que hagi dedicat temps i energia a la (contra)cultura mig oblidada que es produïa abans que ell nasqués. Si bé en algunes ocasions hi trobem una fascinació naïf, se’n surt a l’hora d’evitar les temptacions de la nostàlgia: “Allà on alguns volen recordar un paradís perdut, un relat èpic de la seva joventut i èxit, també hi havia grisor, brutícia, pobresa, sarna, polls, polítics, feixistes violents amb i sense uniforme, heroïna, sida i mort.”