Un any en blanc
Som en un punt en què comença a ser urgent plantejar-se si els sacrificis que s’han fet fins ara han estat en va
Es podria dir que el groc ha estat el to protagonista del 2018, tot i que a l’hora de fer balanç polític de l’any el color més apropiat seria el blanc. Ha passat un any i no hem avançat. Vam acabar el 2017 amb una victòria a les urnes que legitimava, un cop més, l’independentisme. La gestió d’aquella victòria ha portat el republicanisme a un carreró amb poques sortides que no depenguin d’esperar temps millors. Paral·lelament, als carrers, la impagable, constant i imaginativa solidaritat i empatia amb els polítics ostatges de l’Estat espanyol tampoc ha tingut prou determinació per aconseguir una pressió efectiva que forcés l’excarceració dels presos. Tots en tenim moltes ganes, però, més enllà de Twitter, la cara, sense passamuntanyes, que l’hi posi un altre.
No pretenc fer un balanç negatiu, ni tan sols pessimista. Vam avançar molt en molt poc temps. Hem patit i continuem patint una repressió com feia anys que no es veia. És comprensible que en l’ambient suri un estat de xoc que no és senzill d’esvair. Les decisions polítiques i cíviques estan molt condicionades per una versió de la prudència fronterera amb la por.
El 2019 podria ser pitjor. Veurem una farsa judicial. Votarem desorganitzats. Tanmateix, dubto que hi hagi gaires independentistes que es tornin espanyolistes. Ara bé, el pitjor enemic de la república no és pas Espanya, sinó la falta d’entusiasme. No es pot exigir a ningú valentia suïcida, però sí una mica més de coherència estratègica. Podem estar disposats a posar-hi paciència, però de la paciència sense confiança se’n diu resignació, l’estat d’ànim on la desmobilització i la indiferència.
