Dret, més que mai
El gran repte del Tribunal Suprem els propers dies és que hauran de fer una opció ètica de justícia
Diu un gravat francès d’Honoré Daumier sobre la justícia, que els que s’hi dediquen han de tenir els ulls ben oberts. La il·lustració mostra un tribunal amb perruca i toga, adormit, mentre el lletrat està fent les al·legacions. Una imatge trista, i realment decrèpita, de l’acció de jutjar.
Estem en un moment crític en termes de justícia pel que fa al procés a l’independentisme, i això vol dir que estem en un moment crític en termes de democràcia.
La ironia del tribunal adormit és la que representa una justícia que no escolta, que no mostra interès, que es desentén de la necessitat d’aplicar la ciència jurídica. I aquest tancar d’ulls té costos irreversibles. La democràcia es basa a voler tenir els ulls oberts, a escoltar la gent, a canalitzar la realitat social de la manera més constructiva possible per al benestar de tothom. Quan no ho fa, les esquerdes amenacen.
Sens dubte el proper judici posa de relleu que, malgrat que el panorama sigui fosc i les expectatives molt poc encoratjadores, l’exercici del dret de defensa i l’ús del dret han de ser forts i impecables. Tots els acusats han comparegut voluntàriament al tribunal, serens i amb plena col·laboració amb la justícia espanyola. Malgrat això, fa un any que estan en una situació de presó provisional injustificable. El relat de l’escrit d’acusació és una lectura històrica tergiversada de l’acció social i política vinculada al procés. Un procés que ha escoltat el desig de la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur en l’exercici d’aquell dret a decidir que el mateix Tribunal Constitucional va reconèixer quan va tombar la declaració de sobirania del Parlament l’any 2013. El que és democràtic, l’escrit d’acusació ho converteix en criminal. Que sigui democràtic no vol dir que sigui constitucional, això ja va ser objecte d’un llarg debat jurídic al Parlament de Catalunya en la comissió pel dret a decidir. Tanmateix, el que per alguns no és constitucional, en cap cas és criminal.
Fa dotze anys, des de l’Estatut, que mirem com avançar democràticament. Hi va haver un 9-N jutjat i sentenciat, unes eleccions amb uns resultats que obligaven a seguir endavant. Aquest escrit d’acusació hauria d’incorporar tots aquells antecedents que expliquen l’“estat de necessitat” en què es trobaven els acusats quan amb l’1 d’octubre van fer possible que més de 2 milions de catalans i catalanes tornessin a votar. L’“estat de necessitat” democràtic com a circumstància hauria de poder al·legar-se amb profunditat i ser estimat en termes absolutoris.
Ara s’apropa l’acte del judici oral, l’escenari més determinant de cara al resultat, ja que tot allò que no es provi, i tot allò que s’al·legui, haurà de fonamentar la sentència. Es jutja l’1 d’octubre, i el focus hauria de mantenir la mesura del judici en allò que dona més força internacional. L’ús o no del català, com a dret de cada acusat i acusada, no hauria de distreure ni impedir el gran ressò que planteja aquest procés. Democràcia ciutadana vers repressió de l’Estat.
No es pot confondre fer un ús del dret fort i rigorós amb un plantejament d’enfrontament que corri el risc de desviar la força, i per això és bo que el dret de defensa sigui el pilar del judici, però la presència del català, en alguns moments, també donarà visibilitat a l’eix identitari més determinant: una llengua pròpia. L’obligació del metge és curar, la de l’advocat lluitar per la innocència i la defensa dels drets democràtics vulnerats. La presència de Vox en l’acusació encara introdueix més paradoxes democràtiques al procés. El domini dels seus postulats, l’hegemonia de la testosterona, la negació de la diversitat i del respecte a la pluralitat polític no poden ser motor de justícia.
Aquest és un judici injust, però la feina s’haurà de fer bé i no renunciar a cap argument ni a cap element jurídic que pugui incorporar les garanties de la doctrina constitucional i la jurisprudència d’Estrasburg. Aquests dies és necessari evocar el judici al president Companys i l’esforç que va fer el seu advocat castrense de salvar-lo de l’afusellament. Un advocat que el va defensar al màxim per sobre del context polític i que va pagar amb l’exili aquesta opció ètica. El gran repte de la fiscalia i del Tribunal Suprem durant els propers dies serà que hauran de fer una opció ètica de justícia i de democràcia. I aquesta comença per obrir els ulls a una realitat que han ignorat.
