Waterloo

M’ha semblat que aquesta neu de les voreres i dels jardins sumava cinc, sis, deu anys més al temps d’exili del president. Com si el fred hagués congelat la fotografia, les parets i els protagonistes en una anormalitat que vingués de lluny. Li posa blanc i negre i gravetat, solidifica el tema. No puc explicar detalls, però sí que puc explicar sensacions, i penso que Catalunya viu com la casa de Waterloo: congelada en un instant d’octubre del 2017, el 27 potser, el 10 segur (obsessiona molt més el president), esperant el moment que s’alci la barrera del pas de nivell. Per on anàvem? Ah, sí, que el Parlament havia declarat la independència. A nosaltres també ens ha quedat congelada la cara d’ingenus, no cal amagar-ho. Tot i així, a Espanya se li va encarcarant i esculpint la cara d’estat sinistre i de poc fiar.

On i quan es reprendrà l’acció? Aquí hi ha arbres i branques amb hipòtesis i opcions i derivades: no controlem el calendari dels judicis ni les bones o males intencions dels tribunals, que seran variables segons els convingui. Sigui quina sigui la sentència, la feina es concentra a recuperar la iniciativa en paral·lel (i no en funció) del procés judicial. Els detractors de la unilateralitat defugen també el concepte prendre la iniciativa? De moment, només semblen delegar-la en Madrid. El panorama apareix ple de bàndols, de desconfiances i de deslleialtats, i davant d’això cal provar d’arrencar les males herbes (o facilitar que es morin sota la neu, sota una allau). El maig (eleccions) seria bo que tot florís amb força, que retornessin les morals de victòria i els controls del calendari i del relat, i és perfectament possible que així sigui. La guerra de Waterloo va ser la derrota d’un Napoleó dictatorial i amb tics anacrònics. Les nacions de mida humana, la modernitat, Beethoven, el veritable esperit europeu, la veritable Revolució Francesa, el van vèncer allí mateix. Els hiverns són durs. Però quan canvien els temps, per molt que hivernin, canvien per sempre.