No ho perdono
Aquests dies de judici serveixen per fer un revival de tot el viscut l’octubre del 2017 i els mesos anteriors (i posteriors). I és cert que ha estat dur veure amics a la presó, i veure aplicat el 155, i la repressió, i els cops de la policia, etcètera. Però recordo molt bé la meva sensació prèvia: jo, abans de veure el meu pare estovat per un porc vestit de policia, ja sabia que no els perdonaria. I no els perdonaria per una altra raó.
Per haver-nos fet amagar urnes als arbres i als nínxols. Per haver-nos fet buscar argúcies com “escoles obertes” per ballar sardanes i fer cursos de dibuix per tal de protegir la votació. Per haver-nos fet tancar webs i aplicacions, per haver-nos fet vigilar amb el mòbil i obrir comptes discrets. Per haver-nos fet sentir clandestins, per haver-me fet dormir al terra d’una escola. I tot això només perquè volíem votar. Ja només això, i abans que vinguessin a buscar-nos, era del tot imperdonable.
Espanya difícilment tornarà a ser cap projecte simpàtic per a la majoria de catalans, i no només per la bestialitat de l’1-O, sinó per tot un mecanisme de persecució, de complex d’inferioritat, d’abús d’autoritat, de pànic a la realitat, que fa impossible que la relació es redreci mai. Ja us dic, no es tracta de veure com aquest judici (que estem guanyant) no hauria hagut d’existir mai i que és un insult a la democràcia, amb intervenció estel·lar del rei d’Espanya inclosa: és veure com els dies previs a aquell 1-O, ja molt abans, era clar que no és que no ens entenguessin, sinó que ens havien entès perfectament. I que acumulaven quaranta anys de pànic per si allò, allò que tots sabem, s’organitzava i sortia de l’armari. Doncs sí, ens vam organitzar i vam sortir de l’armari. I a la gent demòcrata i lliure no és només que no se la pegui, no és només que no se l’engarjoli arbitràriament: és que no se la fa dormir al terra d’una escola per voler votar. Aquell dia, vull dir aquella nit incòmoda i tensa (i alhora prometedora), els nostres camins es van separar per sempre.
