Opinió

PEDRO SÁNCHEZ, I ARA QUÈ?

La poca cultura pactista espanyola fa molt complicat pensar en un sistema de consens. La prova: a Espanya mai s’ha format un govern de coalició

La ciència política, entesa com l’estudi de l’estructura i el funcionament dels governs, les administracions públiques i els sistemes de partits, té diferents mecanismes per identificar els tipus de democràcies que hi ha. Un d’aquests mecanismes és el parlamentarisme, el sistema institucional més habitual als països europeus, i en què el poder legislatiu és escollit directament en unes eleccions. Tanmateix, dins d’aquesta classificació, el politòleg neerlandès Arend Lijphart ordena el parlamentarisme en dos models: el majoritari i el de consens. En el primer, com el mateix nom indica, la majoria és qui pren les decisions. En canvi, en el segon cal arribar a acords per tal que en les resolucions hi participin el màxim de persones possibles. I Lijphart també explica que aquesta catalogació depèn del sistema de partits que predomina en cada estat. En aquest sentit, els sistemes bipartidistes tendeixen a instaurar un sistema majoritari de democràcia i, en canvi, en el multipartidisme s’imposa el model consensual perquè, sovint, cal formar coalicions.

Feta aquesta divisió, on classificaríeu Espanya? En aquests moments, es fa difícil posar una etiqueta. L’erupció de Podem o de Ciutadans ha erosionat el bipartidisme clàssic del PP-PSOE, però aquest encara no ha desaparegut. És evident que el sistema majoritari no disposa de prou suports per imposar-se. Ara bé, la poca cultura “pactista” espanyola fa molt complicat pensar en un sistema de consens. La prova: a Espanya mai s’ha format un govern de coalició. Un fet que sí que podem veure en molts altres països europeus. I és important fer aquesta anàlisi quan falten dos mesos per a unes eleccions que segur que tornaran a sacsejar el panorama polític i que, en funció dels resultats de cada formació, poden abocar-nos a un escenari ingovernable. Un Congrés fragmentat i la possible aparició d’un partit d’extrema dreta, Vox, poden condicionar o, fins i tot, impossibilitar l’elecció d’un president. La jugada d’escacs és arriscada però, malgrat tot, Pedro Sánchez ha decidit jugar-se-la. Vuit mesos després d’aterrar a La Moncloa, havent perdut la votació dels pressupostos i en ple judici als líders independentistes considera que el moment actual li és propici per afrontar una campanya electoral. Ningú li podrà dir que es rendeix fàcilment.

L’HORA DE DECIDIR-SE

L’octubre del 2016 dimiteix com a secretari general del PSOE i abandona el seu escó al Congrés per no trencar la disciplina de vot i veure’s obligat a investir Rajoy. El maig del 2017 decideix concórrer a les primàries i enfrontar-se amb Susana Díaz, que té el suport de tot els barons del partit. Contra tot pronòstic, però, la militància respon i Sánchez guanya. I el juny del 2018, després de conèixer la sentència de la Gürtel, presenta una moció de censura i desterra Rajoy. Potser el fet de no pertànyer a l’aparell del partit és un dels factors que expliquen el seu èxit. Sigui com sigui, la pregunta és: i ara què? Aquestes eleccions li permetran reforçar el seu lideratge? Algunes enquestes el situen com a primera força. Si ho aconsegueix, amb qui governarà? Aquesta és la clau de tot plegat: arribar a consensos. Pot agenollar-se a la dreta o intentar pactar amb Podem, el PNB i els partits independentistes catalans. Definitivament, haurà de dirimir entre el discurs reaccionari i feixista del tripartit Ciutadans-PP-Vox o optar per un camí de propostes i de diàleg real. Governar, quan no es té el suport majoritari d’una cambra, vol dir asseure’s, teixir acords, fer concessions. Aquesta és la política que necessitem: la que és capaç de veure-hi més enllà d’una campanya i unes eleccions. Perquè l’objectiu final és polir, perfeccionar, enriquir el sistema parlamentari. Com diuen els professors Joan Manuel Tresserras i Enric Marín en el seu darrer llibre, Obertura republicana: “La democràcia no és una conquesta irreversible, mai ni enlloc. Tampoc una realitat acabada. És més aviat un horitzó al qual cal atansar-se per albirar nous horitzons.” Arriben nous horitzons? Tant de bo. La primera cita, el 28 d’abril.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)