Opinió

La nostra sal

Quan es parla de desobediència civil i de no-violència per arribar a la independència, sovint es busca la figura de Mohandas Karamchand Gandhi. El cert és que, gràcies a les seves accions, algunes polítiques, d’altres de força ciutadana al carrer, van acabar assolint el seu objectiu, que l’Índia fos independent. Una de les més sonades és la que va tenir lloc el 12 de març del 1930, ara fa vuitanta-nou anys. Recordar-la no fa res més que confirmar-nos que no és un somni, és una realitat que es diu llibertat. Gandhi va animar els seus compatriotes a violar el monopoli de l’estat sobre la distribució de la sal. Aquest monopoli obligava tots els consumidors indis, inclosos els més pobres, a pagar un impost sobre la sal i els prohibia que ells mateixos en recollissin.

El seguici va sortir del lloc de meditació i recolliment de Gandhi i els seus deixebles, a prop d’Ahmedabad, a la riba del riu Sabarmati, a l’estat de Gujarat, i després de recórrer a peu més de 300 quilòmetres, va arribar el 6 d’abril del mateix any a la costa de l’oceà Índic. Un cop a la platja, els esperava una gentada que s’hi havia congregat amb la intenció de seguir les consignes de Gandhi. El mahatma va avançar dins de l’aigua, va recollir amb les seves mans una mica de sal i va encoratjar la multitud a fer el mateix gest senzill però altament simbòlic. Els simpatitzants, seguidors i assistents a la platja no van dubtar a actuar de la mateixa manera que el mahatma, i van recollir aigua salada en diversos atuells per després evaporar-ne l’aigua i quedar-se amb la sal. L’exemple desafiant, sense violència, de milers de ciutadans indis, a les autoritats britàniques es va estendre arreu del país.

El resultat va ser que les presons índies es van omplir amb més de seixanta mil “lladres de sal”, que és com se’ls va titllar des de l’administració colonial. N’hi va haver prou amb aquella manifestació de desobediència civil, sumada a altres iniciatives diplomàtiques més o menys reconegudes, perquè Londres escoltés el clam independentista de l’Índia. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va ajornar una decisió que els indis –i cada cop més britànics– ja tenien coll avall, però que fins a l’agost del 1947 no es va materialitzar. No ens deixem perdre la nostra sal.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor