Opinió

L’efecte Pinotxo

Hi ha dues maneres fonamentals de mentir: ocultant informació i falsejant-la
Vull pensar que l’únic cop que Enric Millo es va gratar el nas era perquè estava una mica refredat

“Juro dir la veritat”, va assegurar Diego Pérez de los Cobos a Manuel Marchena. Automàticament, el tinent coronel de la Guàrdia Civil es va posar una mà al cintó (conegut com el gest del xèrif, “aquí mano jo i s’aplica la meva pròpia llei”) i l’altra al nas. Just en aquell moment, qualsevol expert en llenguatge no verbal hauria suspès ipso facto la declaració.

La canalla es tapa la boca amb les dues mans perquè no surti l’enganyifa. D’adolescents, assumit que els pares detecten la falta de sinceritat per aquell gest tan delatant, dissimulen desviant el dit cap a la galta o el nas. I ja de grans, s’aprèn a refinar la falsedat: gratar-se l’ull (negar la realitat), l’orella (no voler sentir la veritat), el coll (l’angoixa ens ofega)... Però el fet que el nas ens piqui quan en diem una de ben grossa no és casual. Els teixits nasals s’inflamen amb la mentida i això genera picor. És el que científicament es coneix com l’efecte Pinotxo. El nostre cos no comprèn per què mentim i intenta refrenar-nos. I tant que ens podem fregar el nas per un constipat o una al·lèrgia; però el dia que Bill Clinton, sota jurament, intentava salvar la seva presidència de l’affaire amb Monica Lewinsky no estava refredat i es va rascar el nas fins a 26 cops...

Per tant, vull pensar que durant la declaració d’Enric Millo al Tribunal Suprem, l’únic cop que es va gratar el nas es devia al fet que estava una mica refredat i no pas al que estava verbalitzant. En concret, en aquell precís moment l’exdelegat del govern a Catalunya intentava fer creure que quan en una entrevista a TV3 va demanar perdó per les càrregues dels agents policials contra els votants de l’1-O es van malinterpretar les seves paraules. Segons Millo, només va demanar disculpes en nom de Carles Puigdemont, per irresponsable, i va ser la resta de la humanitat la que va descontextualitzar una conversa enregistrada en directe (no editada)... Ara bé, el fet que amagués les mans sota la taula cada cop que responia a una pregunta incòmoda o que afegís una explicació surrealista (“la trampa del Fairy”) no em deixa gaires possibilitats d’interpretació. Perquè aquest hauria de ser un altre requisit per declarar tant com a acusat com com a testimoni: mostrar permanentment al jurat les mans (estic desarmat, no m’amago res sota la màniga). De fet, està demostrat que ensenyar els palmells de la mà dificulta la manca de sinceritat. Potser per això, quan va arribar el torn de contestar a la defensa, les de Soraya Sáenz de Santamaría també van desaparèixer de sobre la taula...

I no tan sols això. Perquè un altre indici que revela que algú no està sent del tot honest és la deshidratació. La tensió i els nervis que pateix el nostre cos per reprimir la incoherència verbal i la no verbal provoca una gran despesa d’energia. És gairebé un repte físic, i les tres gerres d’aigua que es va beure l’exvicepresidenta del govern de Rajoy podrien ser normal en un processat però no en un testimoni (que en principi no té res a perdre ni a ocultar). Un altre que va necessitar empassar-se les seves pròpies paraules amb uns quants glops d’aigua i saliva va ser Juan Ignacio Zoido. L’exministre d’Interior arrossegava les paraules de manera exagerada. Ho fem quan no estem segurs que el nostre missatge rebi una bona acollida o quan intentem anar amb peus de plom per no contradir-nos...

Hi ha dues maneres fonamentals de mentir: ocultar (no desvelar informació verdadera) i falsejar (emetre informació falsa). Les dues poden ser igual de perverses, però tampoc podem negar que sovint la mentida és imprescindible tant en la vida privada, com en els negocis i la diplomàcia. Tanmateix, la fórmula més perillosa és quan un s’acaba creient la seva pròpia mentida i creant una realitat paral·lela. És a dir, quan la mentida deriva en malaltia mental i et fa veure (creure) “set cotxes devastats”... Perquè podem tenir opinions ben diferents dels fets, però els fets només són uns.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor