L’enemic és Tajani
Les europees no van de rivalitats locals, sinó de democràcia o ultradreta. No ens haurien de fer escollir entre Puigdemont i Junqueras
L’Europa unida va ser el resultat treballós d’una dura postguerra. No va ser conseqüència de cap fraternitat natural, sinó d’una germanor impostada entre estats davant la constatació que les democràcies devastades per la victòria contra el feixisme i alhora amenaçades per un estalinisme triomfant només podien resistir impulsant el concepte d’estat del benestar. Excloent el feixisme, en qualsevol de les seves formes, de la normalitat.
Tota aquesta arquitectura política està en risc avui per diversos motius, des de la burocratització fins a la crisi econòmica que amenaça quotes de benestar i el ressorgiment, com a reacció, de populismes ultradretans.
En aquest marc de nuvolada grisa a l’horitzó, les paraules connivents amb Mussolini per part del president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, són el pitjor atac contra l’edifici continental dels últims anys. Pot semblar exagerat considerar tan greu una simple declaració radiofònica. Tanmateix, pronunciada per una de les principals autoritats europees és un atac demolidor. Si blanquejar un dictador és intolerable, fer-ho des d’un càrrec com el de Tajani és pur quintacolumisme.
La ciutadania europea en general i els catalans en particular hem de tenir clar que en les pròximes europees ens hi juguem alguna cosa més que veure qui guanya. Ens hi juguem perdre allò que va costar una guerra mundial i una dura postguerra, per a alguns de quaranta anys de durada, per cert. Per això és important que defensors nítids dels valors democràtics com són Puigdemont i Junqueras obtinguin un escó a Brussel·les, el puguin ocupar o no, això ja ho anirem veient. No s’entén que no els puguem votar tots dos. És natural que els seus espais polítics siguin rivals a les municipals. És intel·ligent que siguin complementaris a les espanyoles. És previsible que es disputin l’hegemonia a Catalunya. Però és incomprensible que siguin enemics a Europa. Això no va de disputes locals. Va de frenar l’avenç de la intolerància. És entre aquests dos mons que hem de triar, no entre Junqueras o Puigdemont. La seva animadversió personal no hauria de fer barallar-nos a tots.
