La travessa del desert
Ja fa un mes que ha començat el judici, i les acusacions han estat incapaces de provar ni un sol dels delictes de què acusen els presos polítics. No hi ha cap fet constitutiu de rebel·lió, sedició o malversació. Els “no em consta” i “no me’n recordo” dels màxims responsables polítics del govern de l’Estat són indecents. El Fairy del Pinotxo Millo té un preu de trenta monedes de plata. Qui va donar suport al colpista Tejero amb l’uniforme de la Falange el 23-F, Pérez de los Cobos, no té legitimitat per parlar de rebel·lió.
Res. No hi ha cap fet objectiu constitutiu de delicte. Ni un. Tanmateix, al Tribunal Suprem no es jutgen fets. Allà s’hi fa política i es lluita pel relat. El testimoni de tot aquell que sigui soci d’Òmnium Cultural no serà tingut en compte. I intentant demostrar fets ens perdem normalitzant un judici que és una farsa. El circ romà, amb advocats i fiscals que sota la toga porten camisa blava d’altres èpoques, i l’emperador Marchena, tenen ja el dit gros cap avall. Als lleons. Ni la veu ferma de Trapero explicant tècnicament els dispositius policials se’n sortirà. No, això no és jurídic ni tècnic, és polític. Han de ser culpables.
Aquest país treballa amb els auriculars posats per escoltar el judici pantomima perquè es nega a oblidar que s’està produint. Emocionalment lligats a l’1 d’octubre i a una repressió que no es preveia ni tan ferotge ni tan cínica. I en el mentrestant, els partits, a falta d’estratègia compartida en temps de foscor, trien presos, exiliats i familiars d’aquests per cobrir els primers llocs de les llistes electorals. Tornem a les promeses de jugada mestra i a la crida del vot estomacal. Utilitzem la repressió com a papereta. Negociar què? Amb qui, si no hi ha ningú? Tornar com? Amics, el món no ens mira, tot depèn de nosaltres. Un cop passades les diverses eleccions, o som capaços de consensuar la reacció a la sentència i establir una estratègia compartida, o la travessa del desert durarà dècades. I hi estem anant de cap.
