Les bases ètiques de la República

És ben bé que, en política, com del porc, tot s’aprofita. Vull dir que els analistes –i, no cal dir-ho, els mateixos polítics– som i són capaços de, passi el que passi, fer quadrar qualsevol esdeveniment amb la interpretació de la realitat que més convé. Tot, sigui el que sigui, passa pel filtre que permet que qualsevol fet i circumstància ens doni la raó. Ho acabem de veure amb les declaracions del major Josep Lluís Trapero al judici farsa que se celebra al Tribunal Suprem, i que han estat utilitzades per tothom, en totes les direccions imaginables, a benefici propi. Uns, per reafirmar la seva teoria de la irresponsabilitat i repetir que no hi havia res preparat. D’altres, per defensar el bon fer del govern, que sempre hauria respectat la independència del cos de Mossos. Encara a d’altres, els ha anat la mar de bé per veure confirmada la idea que els Mossos mai no han estat de fiar. Així, Trapero ha pogut ser alhora un excel·lent professional o un falsari que havia enganyat tothom; el bon líder d’un cos policial eficient o un traïdor de la causa fins i tot disposat, si li ordenaven, a detenir el govern; un home d’un coratge admirable o un covard miserable. Tot, segons ha convingut al relat de cadascú.

En particular, encara resulta més interessant veure no tan sols amb quina benevolència representem els nostres, sinó com es construeix la imatge de l’adversari, menystenint-lo, caricaturitzant-lo o demonitzant-lo directament per tal que, en el nostre món, tot encaixi i res trontolli. La ronda promocional del darrer llibre de Josep Antoni Duran Lleida, per posar un altre exemple, també ha donat per a molt. És clar que ell hi ajuda de no dir, amb aquell punt de descarament habitual en les respostes. Ara bé, els mateixos que exigeixen una llibertat d’expressió sense límits per als insults d’un raper, han estat capaços de proposar un boicot al programa que l’entrevistava. I a alguns que han sortit a defensar l’entrevista apel·lant a la llibertat d’expressió, no els havia semblat necessari fer-ho quan Toni Albà era castigat de cara a la paret per utilitzar la seva. Sempre, la llei de l’embut: ample per a mi, estret per a tu.

No descobreixo res. Només descric les lògiques d’unes batalles polítiques que, afortunadament, només utilitzen les armes de la retòrica. Unes armes que no són pas inofensives perquè fan víctimes, però que com a mínim no fan sang. Ara bé, digueu-me ingenu, però crec que aquesta batalla per la independència hauria de respectar els límits de la coherència lògica, els d’una cultura política democràtica elemental i unes bases ètiques tan exigents com fos possible. Així, si defensem la independència entre els poders de l’Estat, llavors no s’hauria d’esperar que la nostra fos una policia política. I si el govern va respectar la independència dels Mossos, com a mínim se li hauria de reconèixer aquest punt de responsabilitat democràtica. De la mateixa manera que la defensa de la llibertat d’expressió només guanya credibilitat quan és per als que són contraris al nostre pensament i interessos, i no per als amics.

Des del meu punt de vista, la qualitat democràtica, cívica i ètica del procés cap a la independència és molt rellevant perquè marcarà per molt temps la qualitat de la república que siguem capaços de construir. Que les febleses de la Transició espanyola hagin marcat quaranta anys després els límits democràtics del règim del 78, és una lliçó per saber que la nostra independència s’ha de fer sobre unes bases de màxima honestedat ètica i d’extrema dignitat política. Unes bases que, d’altra banda, estic segur que són les que expliquen la consistència i la resistència de l’actual adhesió popular, malgrat tantes decepcions i llargues esperes.

Si és cert que mai tanta gent havia estat tant de temps interessada en política, potser que ho aprofitéssim per aprofundir en la nostra cultura política, per conèixer millor com funcionen les institucions i, sobretot, per saber sobre quins principis se sosté un sistema democràtic. Menys tertúlies i més experts. Menys safareig i més fets. Menys opinió i més informació. Menys demagògia i més arguments. Menys adhesions i més autocrítica. Menys propaganda i més veritat.