Senadors francesos, ministre borrell
Quaranta-un senadors francesos han firmat una petició pel “respecte dels drets i les llibertats fonamentals a Catalunya”, han denunciat que els representants polítics legítims “són víctimes de la repressió” i han demanat al govern francès que es manifesti sobre el tema. En l’escrit, expliquen els llaços entre Catalunya i França, avancen la seva preocupació pels fets ocorreguts a Catalunya l’1-O i exigeixen unes condicions de diàleg per trobar solucions polítiques al problema.
La carta es va enviar al president del Senat francès, Gérard Larcher, i ha caigut com una galleda d’aigua freda en les institucions espanyoles. Tot i les primeres vint-i-quatre hores de silenci administratiu, hi ha qui ha posat el crit al cel, com Carlos Lesmes, president ni més ni menys que del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial. El cas és que el govern francès es va afanyar a desmentir el posicionament i a reiterar la confiança en Espanya, a través del Ministeri d’Exteriors, amb Nathalie Loiseau al capdavant, que també es va reunir amb l’ambaixador espanyol. El grup La República en Marxa, el moviment del president Macron, també se n’ha desmarcat.
Si rasca és que pica. El ministre Borrell va agrair el gest amb to conciliador. No va tenir el mateix to, el ministre Borrell, en l’entrevista amb la televisió alemanya Deutsche Welle, ja que es va molestar virulentament amb les preguntes del veterà periodista Tim Sebastian. Acusar un periodista de fer preguntes tendencioses, enfadar-se pel contingut i acabar recriminant-li que s’informi millor no és el millor paradigma diplomàtic per anar pel món.
Ja sabem que els gestos han inflamat el procés i ni la declaració dels senadors francesos ni estats d’opinió com aquest d’Alemanya són símptoma de res; ni de bon tros expressions de simpatia amb la causa independentista. Ara bé, potser demostra que una mica al cas sí que estan, a Europa, i que els advertiments de la vulneració dels drets fonamentals i la urgència d’establir un diàleg per trobar una solució política cada vegada venen de més a prop. Potser –només potser– això explica aquest nerviosisme tan histriònic.
