Dels sabres als projectils
El cap de setmana passat em vaig deixar caure a la sala oberta del Museu de la Garrotxa per visitar l’exposició La càrrega, comissariada per Enric Calpena i Joan Carreras, que acaben d’inaugurar. Fa justament 100 anys que l’icònic quadre de Ramon Casas va arribar a Olot, cedit en dipòsit pel patronat del Museo Nacional de Arte. Per a Madrid es tractava d’una obra incòmoda per la seva temàtica de denúncia social i es van avenir a la proposta de l’escultor olotí i membre del patronat, Miquel Blay, de desterrar-la a Olot. L’escena, en què destaca la figura d’un guàrdia civil a cavall brandant un sabre i carregant contra un manifestant, no correspon a cap episodi històric, sinó que intenta copsar l’ambient de tensió social que es vivia a Barcelona a finals del segle XIX. El pintor es va inspirar en les detencions que s’havien fet en els cercles anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous durant la processó de Corpus del juny del 1896 i que van culminar en el procés de Montjuïc. Casas situa l’acció al Pla de Palau, lloc proper a l’atemptat, amb la basílica de Santa Maria del Mar al fons –des d’on havia sortit la processó– i amb les xemeneies de l’avinguda del Paral·lel, simbolitzant l’obrerisme industrial, a la dreta, en una composició impossible per la distància geogràfica dels dos indrets.
L’exposició pretén fer-nos reflexionar sobre la repressió que els estats han exercit contra el poble des del segle XVIII, és a dir, des del moment en què neix la societat de masses i, amb ella, s’articula la protesta organitzada en carrers de tot el món. Podreu comprovar com els artistes han plasmat ja sigui amb el dibuix, la pintura, la fotografia, l’humor gràfic, el grafit o l’art digital les càrregues policials que hi ha hagut des dels avalots de Tompkins Square de Nova York fins a les manifestacions antiglobalització de Gènova o l’1 d’octubre català, passant per la massacre de Sharpeville a Sud-àfrica, el Maig del 68 francès o el Bloody Sunday irlandès, entre d’altres.
Ens agradi o no, la càrrega és l’eina de què disposen els estats per demostrar que, quan ells volen, els carrers es buiden. De fet, les tenim tan interioritzades que ja formen part de la quotidianitat democràtica i, més que debatre’n la utilització, el que se’n discuteix és, en tot cas, la proporcionalitat.
