Paco
Si en Paco premés el ‘play’ i s’analitzessin els vídeos, a més d’un sí que li agafaria mal de pit i li cauria la cara de vergonya
No calia consultar l’oracle per endevinar que aquest judici només ens comportaria disgustos. I no em refereixo només a l’enorme injustícia que representa que nou persones estiguin des de fa més d’un any en presó provisional per permetre a la ciutadania votar, o que hàgim de patir la presència de la ultradreta (i els seus caps empastifats amb capes de gomina que impedeixen qualsevol possibilitat d’oxigenació de les neurones) com a acusació popular, sinó al fet que dimecres ens vam endur un bon ensurt quan Manuel Marchena va haver d’aturar el judici per una indisposició d’en Paco.
Tranquils, en Paco no és aquell Paco (de moment, aquell Paco roman, encara, al Valle de los Caídos esperant l’exhumació que ha promès Pedro Sánchez). I qui és en Paco, es deuen preguntar els que no tenen la possibilitat de seguir en directe aquest judici... Segons Marchena, en Paco és “una peça indispensable de la infraestructura d’aquesta vista”. I segons els que ens mirem el judici, en Paco és el funcionari encarregat de projectar els documents i vídeos a la sala. És a dir, davant el recel evident de Marchena de visualitzar cap prova gràfica durant els interrogatoris, tant d’acusats com de testimonis, en Paco, tristament, és un auxiliar del tribunal absolutament prescindible.
En Paco. No el senyor Paco o don Paco, no. Només Paco. No sabem si és Marchena que l’anomena amb aquesta familiaritat o que en Paco és tan humil com el papa Francesc i vol que es dirigeixin a ell com a Paco, a seques. I davant la impossibilitat de prémer el play, en Paco ja fa dies que es deu morir d’avorriment o de pena a la feina. Tants vídeos i tantes demandes per part de la defensa per contemplar qualsevol document gràfic, i el tribunal no permet veure’n cap. I passen les hores i els dies, i res. En Paco espera i desespera el seu moment de glòria, ocult a l’esquerra de la sala, darrere la fiscalia. Segons els mitjans, en Paco és un home discret i vol evitar la repercussió mediàtica. No tenim la imatge d’en Paco, però ja forma part de la nostra rutina. Es poden imaginar, per tant, l’esglai dels teleespectadors quan Marchena va demanar que entrés un metge a la sala per atendre en Paco. Fins i tot al jutge que sempre riu (i res no diu), se li va esborrar el somriure de sobte.
Fonts de la sala van explicar que en Paco tenia un color molt més pàl·lid de l’habitual, però amb la decoració que caracteritza el Tribunal Suprem, on es podria haver rodat perfectament qualsevol seqüència de la pel·lícula Los otros d’Amenábar, el color cendrós va passar desapercebut i, inicialment, ningú se’n va adonar. Així que fins que en Paco no va notar un dolor al pit, no van començar a córrer. Va ser quan Marchena va fer desallotjar la sala perquè el metge forense examinés en Paco. I pobre Paco... Perquè el metge forense, que sí que va tenir el seu minut de glòria anteriorment al judici, és tan estilísticament demodé que algú amb una mínima sensibilitat per l’estètica preferiria posar fi a la seva vida abans que l’atengués un home amb una jaqueta de quadres dels anys setanta combinada amb uns pantalons beix.
Per sort, en Paco se’n va sortir. Només havia patit un espasme i va tornar a la (no) feina. No es va concretar res més, però entenc que aquesta contracció brusca, involuntària i persistent de les fibres musculars es devia focalitzar al dit gros o a l’índex (depèn de si el Paco clica el play des d’un comandament a distància o amb un ratolí). Perquè qui espera, desespera, i més amb una postura i un gest que engarroten.
De moment, el mal d’en Paco no té solució a curt termini. Marchena no vol sentir a parlar de posar ni un sol vídeo, al·legant que tots es veuran quan arribi la fase corresponent de les proves documentals (és a dir, quan l’infern es congeli). Potser perquè si en Paco premés el play i s’analitzessin les imatges, a més d’un sí que li agafaria mal de pit, de panxa, ceguera, li creixeria el nas i li cauria la cara de vergonya. Ai, del dia que en Paco premi el play! Aquell dia en què es faran callar tantes boques, i les imatges, com tants cops, valdran més que mil paraules.
Paco, si us plau, prem el play!
