L’intèrpret

Arran de la rua, insults, crema i afusellament d’un ninot que representava el MHP Puigdemont a la població sevillana de Coripe i de les paraules del seu alcalde assegurant que “no es crema Catalunya sinó un ninot d’un senyor fugat de la justícia”, em venen al cap les expressions “procesado fugado” o “procesado rebelde” que repetitivament usa al judici el fiscal Zaragoza per referir-se al processat Puigdemont.

Tant jurídicament com popularment, un fugat de la justícia és aquell que està a disposició dels tribunals –per exemple, en un centre penitenciari– i, posem per cas, s’escapa o no torna d’un permís. Això un fiscal i qualsevol representant polític mitjanament entenimentat ho sap. Com és conegut, aquest no és el cas. Ara bé, en quina situació jurídica es troba el ciutadà que a l’estranger s’assabenta que un jutge dicta ordre de detenció i lliurament –perquè sap en quin país està– i es presenta voluntàriament davant la justícia estrangera per declarar?

A la llei penal espanyola del 1882 –sí, segle XIX–, aquell que no es presenta quan és cridat per un jutge pot acabar sent declarat rebel. L’any 2004, però, es va posar en marxa el que es coneix com a euroordre entre els països de la UE (una regulació que, per cert, va tenir un gran defensor en l’expresident espanyol Aznar, que la volia per perseguir proetarres) i, per tant, el concepte de rebel·lia ha evolucionat forçosament. Així, si el cridat per la justícia, es presenta davant el tribunal estranger per donar compliment a l’euroordre i aquest tribunal entén que els fets pel quals se’l persegueix no són delictius al país on està i retira l’euroordre, no es pot afirmar de cap manera que aquell ciutadà és un rebel. I menys encara quan saps on viu, el tens localitzat, l’acabes processant i deixes voluntàriament de perseguir-lo.

Aquesta i no cap altra és la situació jurídica en què es troba el mal anomenat “procesado rebelde” Puigdemont. Al meu entendre, com a molt podríem parlar jurídicament de processat absent, però mai rebel i menys encara fugat. Però en un judici penal també es juga amb els elements mediàtics, amb el perill que el dia menys pensat t’acabin afusellant simbòlicament el fugado rebelde Puigdemont.

Una de els qüestions jurídiques de la setmana ha estat la petició feta per alguns advocats de les defenses al tribunal sobre la necessitat que els testimonis que han estat citats per algunes defenses responguin primer a les seves preguntes, després a totes les acusacions i finalment a la resta de defenses que no els han citat. Això és prou important.

Per fer-ho fàcil hem de tenir present que les defenses dels acusats no sempre poden tenir les mateixes estratègies i objectius, ja que es podria donar el cas que un testimoni proposat, per exemple, per l’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva a preguntes de les acusacions acabés dient coses que podrien perjudicar l’estratègia de Jordi Cuixart. Si això passés, la seva lletrada, Maria Roig, ja no podria preguntar res al testimoni per aclarir aquell punt que pot suposar ni més ni menys que un element de prova que el podria condemnar.

Per tant, no estem parlant dels testimonis “de les defenses”, sinó del testimoni “de la defensa concreta” que l’ha citat i que pot ser interrogat en darrer terme per les acusacions amb l’objectiu legítim de treure’n profit per a la seva petició de condemna. D’aquí neix la discussió.

La decisió de Marchena ha estat salomònica, ja que en lloc d’aplicar el criteri més habitual, és a dir, que primer pregunti la defensa que l’ha fet venir, després les acusacions i finalment les defenses dels altres acusats –pensem que els que s’hi juguen anys de presó són ells i no pas les acusacions–, ha optat per una fórmula mixta però perillosa: primer pregunten totes les defenses i després totes les acusacions i si alguna acusació en interrogar el testimoni introdueix un tema que pot perjudicar algun acusat concret, la seva defensa el pot tornar a interrogar sobre aquesta qüestió.

Com a plantejament ho podríem admetre, però una vegada més serà la benevolència del president Marchena la que farà que aquesta decisió acabi perjudicant o no els acusats. Una prerrogativa que el tribunal ha decidit agafar-se amb l’argument que la llei no en diu res, tot i que en la praxi diària als nostres jutjats i tribunals sempre s’ha anat fent com va exposar el lletrat Jordi Pina. Aquest és l’origen de les protestes justificades d’Andreu van den Eynde, Benet Salellas i Olga Arderiu, de cara a un futur recurs davant el TEDH, per si la benevolència es converteix en arbitrarietat.