EL sudan: la fi d’un règim
El president Al-Bashir és derrocat després de mig any de protestes. Des del 1989, havia instaurat una dictadura militar i islamista
La història del Sudan des de la independència (1956) ha estat marcada per la inestabilitat política i per les tensions internes provocades per una llarga guerra civil (1955-1972 i 1983-2005) que va enfrontar, grosso modo, un nord musulmà, de paisatge desèrtic però centre del poder amb capital a Khartum, i un sud cristià i animista, humit i ric en aigua, però marginat del poder, sumit en la pobresa i amb capital a Juba. Al sud, el Moviment Popular d’Alliberament del Sudan (MPAS), de John Garang, i el seu braç armat, l’Exèrcit Popular d’Alliberament del Sudan (EPAS), s’oposaven al centralisme discriminador de Khartum.
També han estat elements d’inestabilitat els conflictes tribals, especialment a la regió de Darfur, els problemes derivats de la relació amb Egipte i de la implicació del Sudan en els conflictes regionals i l’arribada de refugiats de països veïns.
El 30 de juny del 1989, el coronel Omar Hassan Ahmad al-Bashir va donar un cop d’estat amb el suport d’Egipte, el Regne Unit, els Estats Units i el Front Nacional Islàmic (FNI) de Hassan al-Turabi, un ferri defensor de la imposició de la xaria. Al-Bashir va imposar una dictadura militar islamista que el 1991 va donar suport a la invasió de Kuwait per part de l’Iraq, la qual cosa va provocar tensions amb Egipte, l’Aràbia Saudita i les monarquies petrolieres, que li van retirar les ajudes econòmiques.
bin laden i al-qaida
Al-Bashir va estrènyer llavors les relacions amb Líbia i l’Iran al mateix temps que va persistir a estendre la llei islàmica a tot el país, fet que va provocar una escalada de la guerra civil. Khartum va imposar una política d’apartheid al sud –les ciutats es van convertir en bastions de l’exèrcit sudanès, mentre a les zones rurals actuaven les milícies de l’EPAS– i només la pressió internacional i les amenaces dels EUA van evitar una catàstrofe humanitària.
Durant la guerra civil afganesa (1994-96), Ossama bin Laden i els principals dirigents d’Al-Qaida es van refugiar al Sudan, on van dur a terme projectes d’infraestructures viàries per al govern de Khartum, van instal·lar camps d’entrenament militar i van consolidar la xarxa financera de l’organització. En la dècada dels noranta, Khartum era un centre de refugi i de trobada dels militants de l’islam radical, la qual cosa no va excloure el manteniment d’unes ambigües relacions amb els països occidentals que van culminar amb l’entrega a França, l’agost del 1995, d’un dels terroristes internacionals dels anys setanta més buscats, Ilich Ramírez Sánchez, més conegut com a Carlos. Al mateix temps, els serveis d’intel·ligència sudanesos van ser acusats de col·laborar en atemptats fonamentalistes a Egipte, i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va decretar sancions contra el règim d’Al-Bashir.
La guerra civil i l’aïllament internacional van passar factura, i la situació econòmica va esdevenir cada cop més crítica a pesar de l’explotació de jaciments de petroli. Les tropes de l’oposició i de l’EPAS van guanyar terreny i van infligir dures derrotes a l’exèrcit sudanès i a les milícies de l’FNI. Al-Turabi va caure en desgràcia, i Al-Bashir va signar amb l’MPAS un acord de pau el gener del 2005: l’establiment d’un règim d’autonomia al Sudan del Sud i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sis anys després. Garang va esdevenir vicepresident, però va morir en un sospitós accident d’helicòpter el juliol d’aquell mateix any.
crisi de darfur
El 2003 va esclatar el conflicte de Darfur, on milícies àrabs, amb la connivència del govern, van violar i assassinar unes 400.000 persones i van desplaçar 2 milions més de les minories no àrabs.
Al-Bashir va ser acusat de crims contra la humanitat i es va dictar una ordre de detenció internacional. Sota aquesta pressió, Al-Bashir no va tenir més remei que acceptar una força d’interposició de l’ONU i de la Unió Africana (UA), una Autoritat Regional de Transició a Darfur i la secessió del Sud, que va esdevenir independent el juliol del 2011. El Sudan va perdre una quarta part del territori i tres quartes parts de les reserves de petroli. Al-Bashir governava un dels països més pobres del món, estava acusat de promoure el terrorisme i de genocidi a Darfur i es trobava aïllat internacionalment. El petroli de Darfur s’exporta per port del Sudan al mar Roig i es converteix en el motor del país (es calcula que un 60% dels ingressos), però la caiguda del preu a partir de mitjans del 2014 va fer la situació insostenible.
Després de gairebé mig any de protestes, amb un protagonisme evident de les dones i els joves, Al-Bashir ha estat derrocat i empresonat a pesar de l’estat d’emergència, de les promeses de diàleg i de la brutalitat de la repressió contra els manifestants, que tenen el suport de l’ONU i la UA, rebutgen una nova junta militar i reclamen un govern civil amb eleccions lliures i democràtiques. La darrera de les primaveres àrabs arriba vuit anys més tard al país dels nubis, esperem que no acabi amb un enèsim cop d’estat com al veí Egipte.
