SENT AQUEST SILENCI?
Arrimadas, més que silenci, ens deixa una herència incendiària: un enorme xivarri
“Sent aquest silenci? És el que queda del seu pas pel Parlament.” El president de la Generalitat s’acomiadava amb aquesta contundència de la líder de Cs a Catalunya, en el seu últim duel en una sessió de control abans que la cap de l’oposició prengui possessió com a diputada al Congrés. La ironia amb què Quim Torra feia referència al comentat minut d’or d’Albert Rivera en un dels debats televisius per als comicis del 28-A era tan inusual per part del president, que fins i tot a Inés Arrimadas i a Carlos Carrizosa se’ls va escapar el riure. Touché, deien els seus rostres en rebre el zasca.
El silenci, però, no seria pas el tret més adient per definir la trajectòria d’Arrimadas en l’escenari polític català. Ans al contrari. Arrimadas ens deixa una herència incendiària: un enorme xivarri. I no cal sortir de l’hemicicle i traslladar-nos a Vic per contemplar-la cridant contra aquells que la increpaven enmig de la plaça. Fins i tot quan la consigna de Cs era que els diputats no cantessin l’himne nacional de Catalunya, els braços plegats i la mirada perduda d’Inés Arrimadas mentre escoltava en silenci Els Segadors bramaven el seu anticatalanisme. Perquè encara que en algunes de les seves posades en escena mostrés un cor partit (Espanya, Catalunya i Europa), més enllà de repetir que és del Barça, pocs o cap detall ha tingut mai envers la cultura catalana. Com cada any, fa uns dies inaugurava la Feria de Abril de Barcelona vestida de flamenca. I tot i que l’estilisme tradicional andalús (des del de sevillana fins al de cordovesa) sigui un dels més bonics i que més afavoreixen, unes espardenyes de set vetes o unes mitenes i gandalla per la Diada també li haurien escaigut meravellosament bé. Potser ara, en la seva nova etapa a Madrid, sí que s’anima a vestir-se de chulapa (la barbeta alçada de supèrbia ja la porta apresa de casa).
Va ser als passadissos del Parlament on Inés Arrimadas, a les quatre de la tarda, es va passejar amb un vestit llarg de gala de Diane von Furstenberg i uns talons infinits de Jimmy Choo (tot i el patriotisme, dues firmes estrangeres). No és que s’hagués tornat boja (mai al món cap escenari institucional ha servit com a localització per a un editorial o performance de moda), es tractava d’una sessió de fotografies per a la revista Telva. “El retrat davant el despatx de Roger Torrent no és idea d’ella, és tan sols una casualitat. Així i tot, Arrimadas sap molt bé el significat que té aquesta foto i la vol fer. Al cap i a la fi, ella és la guanyadora d’uns difícils, i alhora històrics, comicis catalans...”, s’explicava a la revista. Traduït: Arrimadas, un cop més, buscava provocar.
Les performances que Cs prepara setmanalment tenen com a objectiu acaparar els titulars de les portades dels mitjans de comunicació estatals (ei, que nosaltres som els propulsors de l’“a por ellos!”). Els cartellets, fotografies i tota mena de gadgets (diferents formats de soroll) serveixen per cridar i distreure l’atenció. Quan empunya la bandera d’Espanya (en comptes de mostrar-la amb orgull, l’agafa i l’ensenya amb cara d’odi, com si ens l’haguéssim d’empassar) ho fa de la mateixa manera que agafa els llaços grocs de plàstic (aquesta és la vostra porqueria i us la menjareu). En aquest sentit, Carles Puigdemont tenia una gran traça per ignorar els seus histrionismes i artificis escènics, tan propis del populisme. A la memòria visual, aquella imatge d’Inés Arrimadas esgargamellant-se mentre el president mirava cap a una altra banda, com si no escoltés res, i que va ser motiu de mems durant setmanes
Agradi o no el seu perfil polític, s’ha de reconèixer que Arrimadas ha contribuït a trencar el sostre de vidre al nostre país. Ha estat la primera dona cap de l’oposició i guanyadora en vots d’unes eleccions. Desgraciadament, les formes i el llenguatge corporal d’Arrimadas emulen les del vell lideratge masculí alfa, agressiu, groller i autoritari. En el segle XXI, sigui un home o una dona, considerar encara que el poder (dins la família, la feina o el govern) significa dominar, sotmetre, humiliar i escridassar els altres només evidencia una gran incapacitat emocional per gestionar res. En fi, tanta pau porti com descans deixa.
