Realitat suspesa
Al Congrés dels Diputats s’ha disparat un altre tret al sostre i s’ha passat del ‘todos al suelo’ a l’‘a por ellos’
La decisió de la mesa del Congrés dels Diputats de suspendre els diputats independentistes catalans empresonats seria una aberració si ens agafés de nou. Arribats a aquest punt, però, la degradació política espanyola ha assolit un nivell tan extraordinari que l’actuació dels manaies de la cambra baixa no és res més que un altre tret al sostre d’ençà del cop de puny d’estat monàrquic ordenat el 3 d’octubre del 2017. El “todos al suelo” ha estat substituït per l’“a por ellos”, com bé sabem i patim, però l’efecte és el mateix. Els navegants de la presumpta democràcia hispànica estem avisats que les llibertats ciutadanes i polítiques tenen un límit que es diu sagrada unitat de la pàtria. La moneda de curs legal a Espanya té dues cares, de manera que sempre cau del costat d’un rei que encarna tot allò que a Catalunya no convenç: reduccionisme constitucionalista, ultranacionalisme carpetovetònic i sastreria legal a mida.
Tot plegat amb el consens d’almenys quatre dels cinc partits més votats pels electors espanyols. Els catalans incauts, càndids o il·lusos (depenent del grau de síndrome d’Estocolm que els sigui aplicable) que pensaven que un govern del socialista Pedro Sánchez seria millor que un del trio de la benzina, han pogut comprovar en menys d’un mes que tanto monta, monta tanto, Pedro como Pablo, Alberto o Santiago, amb els escolans catalans que faci falta a la presidència del Congrés i el Senat per fer disciplinadament el paper d’estrassa.
No cal que donem més voltes perdent energies a defensar si l’independentisme pot estar o no estar representat a les institucions espanyoles. No fa cap falta, perquè no en traurem res més que desgast eixorc, que incomprensió absoluta. La república cal construir-la, fer-la forta i defensar-la a Catalunya. Començant diumenge pels ajuntaments. Anar votant, anar guanyant i anar resistint. El primer que cedeixi, perd.
El seny no és claudicar, transigir, abaixar la guàrdia, sinó mantenir el torcebraç amb l’enteresa del primer dia. Al món ningú no ens espera tret de nosaltres mateixos. No ens fallem. No ens fallem anant a pidolar allò que ningú està disposat a donar-nos.
