Opinió

Tribuna republicana

EL PODER DE LA INTEGRITAT

Diuen que el segle XXI serà el de la democràcia ètica o no serà
Polítics emergents ’han construït com a líders a força de tenacitat, resistència i conviccions

“S’ha d’escollir entre el que és correcte o el que és fàcil.”

Amb aquesta frase, un dels mestres de Harry Potter avisa el noi que vol ser mag que sovint el cost de ser íntegre a la vida és el de triar els camins difícils. El que també explica el mestre és que les persones que fan les pitjors jugades són aquelles a les quals la por o l’ambició els porta a perdre tota capacitat d’integritat. Por i ambició. La por, lligada a l’enveja i a la covardia. L’ambició, la pulsió de poder que mai s’esgota i que acaba substituint la pulsió del cor, anul·lant qualsevol dimensió de l’ànima.

I així, la humanitat, integrada per milers de persones formiga al llarg de la història i el temps, teixeix una cadena de fets i situacions en què cadascú tria, si pot i vol, quina densitat d’ètica diposita als seus actes quotidians. Lluny de plantejaments maximalistes, hem de reconèixer que grans homes com Gandhi, Tolstoi i Luther King van ser responsables del malviure de les seves parelles. O dones, com Winnie Mandela van cometre abusos execrables al costat de grans dosis de resistència política.

En el terreny de la justícia és paradigmàtic que els que defensen els pretesament criminals, sovint tinguin l’estereotip de menys bona reputació. “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos.” Contrastos i contradiccions.

En la política, veiem recentment que líders emergents comencen a renegar de la lògica del poder clàssic, i s’han construït com a líders a força de tenacitat, resistència i conviccions. Quatre exemples molt divergents són clau en la política actual. El president Pedro Sánchez, home que en tres anys ha renascut de les cendres, humiliat i expulsat pels col·legues del seu partit, va fer la travessa pel desert amb el suport d’uns pocs que van arriscar i d’alguna dona política rellevant que el va animar a seguir. Ara mateix, amb l’èxit electoral, s’està convertint en líder europeu, i tots els que el van cremar, paradoxalment, reben el triomf de la seva persistència.

Persistència premiada és la que ha obtingut el president Puigdemont en les eleccions europees. Líder indiscutible que hauria de ser incorporat en la solució política per a Catalunya i en el projecte europeu una vegada el Tribunal Suprem i la fiscalia permetin que es faci feina en el terreny dels actors polítics. La tasca del president Puigdemont a l’exterior, tenaç i constant, és la pedra a la sabata de la política exterior espanyola, i mal estadista seria Sánchez si no fes el possible perquè exercissin de diputats europeus, amb l’Oriol Junqueras, i habilités amb ells com abans millor un canal de negociació eficient i eficaç. El problema que la política es faci únicament als parlaments és que les tàctiques de posicions fan perdre oportunitats d’or o tiben els escenaris fins a gesticulacions de difícil retorn. I ara Catalunya necessita política en majúscules.

A Barcelona, un líder com Ernest Maragall, home senzill i d’esquerres que segueix creient en la política compromesa com a eina de pactes i de projectes, ha assolit un viratge cap l’independentisme impensable fa uns anys, fruit de la ruptura estatutària i atent als nous temps.

I finalment, la resistent Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, que amb un gran lideratge global, i això és indiscutible, ha contribuït a fer possible el pas de l’activisme a la política, posant de relleu que la socialdemocràcia autèntica té encara molt a aportar a la política i pot ser l’única salvació de la democràcia. Diuen que el segle XXI serà el de la democràcia ètica o no serà.

Tots aquests líders actuals i d’altres, com Jordi Sànchez, de llarg compromís social i polític, tenen molt a dir i a fer, i la política els ha d’acollir. La democràcia ha de ser íntegra i per això ha de començar sent integradora. La resolució de les Nacions Unides ho ha deixat clar i diàfan. Les presons s’han d’aturar. Tots aquests líders no han triat el camí fàcil, sinó que creuen que han fet el que era correcte, i això té una base ètica molt potent. La qüestió és que mai s’havia parlat tant d’integritat. Integritat pública, ètica pública i transparència com a eines de bon govern. Cercant vies intermèdies els codis ètics per als alts càrrecs volen ser una eina útil que eviti que tota conducta que traspassa unes línies vermelles acabi portant a la microcorrupció o macrocorrupció als jutjats penals.

I quina exigència d’integritat ha de tenir la política? La d’aportar solucions i la de resoldre els conflictes amb una cultura de pacte generós i integrador. I ara, aquí, és possible.

Una altra frase del mestre de Harry Potter és alliçonadora: “Tots tenim llum i foscor, el que importa és el que volem potenciar.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)