Internacional
Una nova guerra freda
La pulsió autoritària, la política d’expansió i el discurs nacionalista del president rus, Vladímir Putin, s’interpreten com un retorn a temps passats
A principis d’aquest mes, un incident entre un vaixell de guerra rus i un de nord-americà al Pacífic ens portava als moments de tensió de la guerra freda. El setembre passat, un incident similar tenia lloc entre vaixells de guerra de la Xina i dels Estats Units. Des de fa uns anys, determinats mitjans de comunicació i alguns analistes i cercles de l’administració nord-americana especulen sobre el fet que, que des de finals de la primera dècada d’aquest segle, s’està produint un retorn a una mena de nova guerra freda provocada per la pulsió autoritària, nacionalista i expansionista del president rus, Vladímir Putin.
Aquesta consideració es basa en fets que es presenten com inqüestionables: l’operació militar russa a Geòrgia i el reconeixement de les repúbliques d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud l’agost del 2008; els reiterats talls de subministrament de gas rus a Ucraïna, i de retruc a Europa, el 2006, el 2009 i el 2014; l’annexió de Crimea i la intervenció en la crisi ucraïnesa en favor dels rebels prorussos de Donetsk i Lugansk el 2014; les amenaces verbals contra les repúbliques bàltiques per la suposada discriminació de la minoria russa que, arran de la crisi d’Ucraïna, han servit de pretext a l’OTAN per desplegar la missió Enhanced Forward Presence (‘presència avançada reforçada’) amb bases militars permanents a les tres repúbliques, que inclouen 305 militars, 6 carros de combat Leopard 2E i 12 vehicles de combat Pizarro espanyols a Letònia, i la nova cursa d’armament iniciada el 2002, quan el president George W. Bush va abandonar unilateralment el tractat sobre míssils antibalístics (ABM) del 1972 i la posterior retirada dels EUA i de Rússia del tractat INF sobre forces nuclears de rang mitjà del 1987 el febrer del 2019 i l’amenaça de no renovar el tractat de reducció d’armes estratègiques (STAR III) del 2010. També s’han produït acusacions d’interferències informàtiques dels serveis d’intel·ligència russos en les eleccions estatunidenques del 2016 per tal d’afavorir la candidatura de Donald Trump i s’ha parlat de possibles ingerències de hackers russos en algunes eleccions europees.
I, tanmateix, les coses no són tan simples i la realitat actual és molt més complexa que una reedició de l’enfrontament militar i ideològic entre les dues antigues potències. En primer lloc, fins i tot si es creu que l’oposició entre capitalisme i comunisme entre el 1947 i el 1991 era potser només una cortina per legitimar les pulsions expansionistes de les respectives elits del poder o dels lobbys militaroindustrials. És evident que avui no existeix cap oposició ideològica entre el capitalisme dels EUA i la “vertical del poder” autoritària i repressiva i el capitalisme sovint salvatge de Rússia (Carlos Taibo).
retòrica agressiva
En segon lloc, si ja és dubtós que durant la guerra freda, existissin, en termes econòmics, dues grans potències (l’URSS mai va estar al nivell dels Estats Units encara que militarment la distància no era tan gran), avui les diferències són més que notables, i Rússia, que és un 25% menys extensa que l’URSS, s’ha vist superada, també, per altres països.
Així, el 2017, el valor del PIB nord-americà era dotze vegades més gran que el de la Federació Russa; el de la Xina, gairebé vuit vegades; el de Japó, tres; el d’Alemanya, més de dos, i encara eren superiors els del Regne Unit, l’Índia, França, el Brasil i Itàlia.
En tercer lloc, les despeses en armament també són diferents i, malgrat la retòrica agressiva de Putin i les inversions en míssils hipersònics, els 610.000 milions de dòlars de despeses militars dels Estats Units (el 35% del total mundial) o els 228.000 de la Xina (el 13%) estan molt per damunt dels 66.000 de Rússia (el 4%), xifra similar a la de França, l’Índia, el Regne Unit i, àdhuc, l’Aràbia Saudita.
Per acabar, a diferència dels Estats Units que actuen militarment en països llunyans, les accions militars russes són a “l’estranger pròxim”, és a dir, a les considerades “línies vermelles” per a la seguretat de la federació, que inclouen les antigues repúbliques de l’URSS, especialment a Europa i al Caucas.
Moscou les defineix com accions defensives davant l’expansió de l’OTAN. L’excepció és la intervenció a Síria, que té a veure amb el manteniment de l’única base naval que té Moscou al Mediterrani (Tartus) i amb l’obsessió per frenar l’expansió del radicalisme sunnita al Caucas.
En definitiva, més enllà de les aparences, no som al davant d’una nova guerra freda, sinó d’una mena de multilateralisme difús en un món cada cop més interdependent, on els Estats Units conserven la superioritat militar convencional, però on la seva hegemonia econòmica i política és discutida per la Xina i, en menor mesura, per la Unió Europea, el Japó i altres potències regionals emergents. Tot plegat, configura, ara per ara, un món amb menys conflictes que durant la guerra freda, però clarament, també, amb una més gran sensació d’inseguretat.
