HO TORNAREM A FER?

Si d’alguna cosa ha servit allò viscut des de la tardor del 2017 fins avui és per haver pogut conèixer millor la dimensió desconeguda. Allò que en deien el precipici, la zona fosca, el més enllà. Hem descobert que hi havia dolor, més enllà. I injustícia, i repressió i venjança. Però també hem descobert que la injustícia, la repressió i la venjança tenen els seus límits: aquests límits són els que veurem de forma detallada en la sentència del Tribunal Suprem, prevista per al juliol o el setembre. Aquí veurem quin és el límit del càstig que Espanya pot imposar a una “rebel·lió” no pas com a tipus del codi penal (que no ho és), sinó com a concepte del que la major part de polítics espanyols entenen que realment va succeir. Doncs bé: en el sistema legal actual, el càstig serà ics o i grega. Ho sabrem. D’entrada, el que hem guanyat en vuitanta anys d’història és que ara no ens maten. És d’agrair.

Per tant, sí: valia la pena. Perquè nosaltres descobrim la seva part més fosca, i els límits de la seva part més fosca, però ells també ens han conegut a nosaltres: saben que tenen un problema, que aquest problema va creixent (la demografia és implacable) i que no el saben resoldre. Però saben una cosa encara més important: que, quan convé, som capaços de convocar un Parlament i votar una resolució que proclama la República Catalana. Això, que és justament allò que creien que mai no tindríem el valor de fer, ho hem fet. Materialitzat? No. Efectiu? Tampoc. Verbalitzat? Ho sento, amor meu: sí. He verbalitzat que m’atreveixo a marxar, que vull marxar, que ja anàvem molt malament però és que ara, a més, m’has pegat i m’has empresonat. Hem fet efectiva una cosa, que és una declaració. I es declaren els amors, les guerres i les independències. La resta només és qüestió de temps, com ho saben tots els països sud-americans que abans pertanyien a la corona espanyola. I com ho sap la corona espanyola, i com ho sabia perfectament l’obsessiu Rajoy: “Pero la han declarado o no la han declarado?”