Opinió

Tribuna republicana

Al·legat del tretzè acusat

El judici és netament polític. Ara bé, encara que no ho fos, els tecnicismes legals no poden ocultar la naturalesa del procés
Parlo en nom dels milions de persones que, havent votat els acusats, estan tan acusats i potser seran tan condemnats com ho seran ells

No vinc a defensar-me. Parlo en nom dels milions de persones que, havent votat els acusats, estan tan acusats i potser seran tan condemnats com ells. No necessiten defensa. Només volen una resposta a aquesta senzilla pregunta: exactament, quin és el delicte i qui l’ha comès?

Els magistrats del Suprem saben que s’han prestat a tramitar jurídicament una persecució política. Saben que s’hi haurien hagut de negar, però no van poder. No eren prou forts. Sens dubte, estan condicionats pel seu càrrec de funcionaris d’un estat en nom del qual administren la justícia.

I també pel fet que aquest estat és d’empremta fortament franquista, com acaben de recordar dues importants institucions en reconèixer a Franco la condició de cap de l’estat des de l’1 d’octubre del 1936. En aquella data, la junta de militars alçats, rebels i colpistes va procedir a aquest nomenament. L’Estat actual, en nom del qual els magistrats administren justícia, és l’hereu directe de la dictadura. I en acceptar aquesta data, el seu hereu ideològic.

I, per si els magistrats tinguessin algun corrosiu dubte de caràcter liberal o de la perniciosa doctrina de l’estat de dret, Felip VI, hereu de l’hereu de la dictadura va interferir amb la seva augusta paraula pocs dies després que comencés la vista oral. Es tractava que els magistrats prenguessin nota que la voluntat del príncep era que la legalitat havia de prevaler sobre la democràcia, és a dir, que s’adaptessin a la justícia que plau al príncep.

El judici és netament polític. Ara bé, encara que no ho fos, els tecnicismes legals no poden ocultar la naturalesa del procés. La justícia ha de ser intel·ligible per a la gent senzilla, que no és menys important que la complicada. Les freqüents exigències de competència jurídica del president de la sala als declarants són un esforç tan clar com malvolent d’atribuir-se una posició cognitiva superior i, per tant, de limitar els drets dels declarants. Una justícia que és capaç de fer callar algú amb tecnicismes jurídics no és justícia.

I és que aquest tribunal ja sabia, o se n’ha assabentat després, o se n’assabentarà demà, o mai, (segons sigui la rendibilitat que els temps li prometin) que no hi és per administrar justícia a seques, sinó la justícia del príncep, del vencedor. És la justícia que els ha fet jutges perquè apliquin la raó d’estat. I això es fa amb tecnicismes i amb armes.

Van fer mal fet admetent la causa des del principi, ja que sabien que procedia de la manifesta incompetència de M. Rajoy, barrejada amb el seu autoritarisme infantil, que tan popular el fa al PP. Els va perdre, precisament, aquesta comunió autoritària de fons que tenen tots els servidors de l’Estat franquista. Van procedir amb l’arrogància i la prepotència dels funcionaris franquistes i van topar amb una defensa jurídica impecable i una realitat encara més impecable.

Van continuar fent mal fet tramitant-la i tractant de donar algun fonament jurídic a una causa ideològica. Van mirar de donar aire judicial a una causa construïda amb martingales abominables de muntatges policials i argumentada amb una esbalaïdora incompetència fiscal. Tots els tripijocs processals de les proves no van poder evitar que mostressin una realitat absolutament contrària a la de les acusacions i els seus testimonis. Fins al punt que sigui legítim sostenir que els acusats haurien de ser acusadors i els acusadors, acusats. El presumpte delicte més bé cau de la seva banda. Serà interessant comprovar quina serà la seva definició i el seu abast.

El jutge Marchena només té una sortida en atenció a la lògica més elemental, segons es desprèn de les proves: absoldre els acusats amb tots els pronunciaments favorables, ordenar que siguin indemnitzats i que s’investiguen els possibles il·lícits comesos des del començament d’aquesta barreja de farsa i tragèdia. Precisament el que demana el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària del Comitè de Drets Humans de l’ONU.

Perquè, per a detencions arbitràries, les presons preventives dels nostres presos polítics. I la detenció arbitrària és un delicte.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)