Opinió

Tribuna republicana

El mite d’ampliar la base

És més important acreditar el principi de la desobediència civil que fer confiança a un diàleg negat

Passat el cicle electoral de primavera, i en espera del següent, es fa urgent desfer alguns dels mites –aquí, en el sentit de falòrnies– que expliquen, si més no en part, per què l’independentisme va pel pedregar del desacord i la confrontació. Un pedregar, és cert, proporcionat pels qui el volen entrebancar, però en el qual, amb poca o molta autocomplaença, s’ha anat a parar.

I començo per l’enganyifa segons la qual, si l’independentisme va separat, obtindrà més bons resultats. No tinc cap inconvenient a reconèixer que, sovint, l’aposta per la unitat pot ser l’expressió d’una feblesa interna. I com que l’espai PDeCAT - JuntsxCat - La Crida - etc. està en descomposició, a ells els és més fàcil reclamar aquesta unitat. També és cert que quan la unitat s’ha proposat des del reconeixement de la feblesa –com quan Joaquim Forn s’oferia a fer una llista amb ERC sense disputar cap protagonisme a Ernest Maragall, o Carles Puigdemont per ser el segon d’Oriol Junqueras a Europa–, la proposta era honesta. Dit això, però, crec que ja és una evidència que la tesi de la no unitat per fer possible eixamplar la base de l’independentisme amaga altres coses. La primera, que si no hi ha unitat és perquè ERC no vol que n’hi hagi. Així de simple. És una qüestió de competència política. De voler ser, finalment, els primers. D’hegemonia, que va dir en Tardà. De moment, només la té a Espanya, lloc on –més enllà dels avantatges materials– la victòria és pírrica. Als ajuntaments ho hauria pogut ser si s’hagués aconseguit Barcelona, però ja s’ha vist com ha acabat. I ara caldrà esperar les properes eleccions catalanes, de resultats molt incerts.

El segon fals argument de la no unitat i l’ampliació de la base és que l’elector d’esquerres fugiria com d’un empestat en cas d’una coalició d’ERC amb JuntsxCat. La meva opinió és que l’elector vota segons l’oferta que se li fa i, excepte els incondicionals, ho fa pel mal menor. És més, els partits imaginen que un elector és tan sectari com ho sol ser el militant. I no és així. Ara mateix n’hem tingut la prova quan els Comuns de Barcelona han posat a votació entre els seus una proposta ideològicament contra natura, i no han tingut cap inconvenient a estar-hi a favor i a acceptar els vots d’un racista conservador, representant dels interessos econòmics més allunyats dels propis. Es pot votar per adhesió, amb resignació i amb una pinça al nas. L’elector, però, sol ser més lliure que els ideòlegs de partit.

El tercer engany és dir que, una vegada ampliada la base, després ja s’arribarà a acords estratègics. Si alguna cosa hem après de les darreres eleccions és que la política va més de poder que d’estratègia. L’ampliació de la base, quan n’hi ha hagut –en combat entre els mateixos independentistes, no pas obtenint-la més enllà–, s’ha utilitzat els uns contra els altres. L’interès fa estranys companys de viatge, però difícilment supera l’animadversió i el ressentiment.

És ben cert que l’independentisme ha quedat encallat en les diverses eleccions, en un suposat empat tècnic que se sol adduir per justificar la necessitat d’aturar-se, de repensar-ho tot i d’ampliar la base. Tanmateix, aquest 50% és l’altre mite perniciós. En realitat, encara mai s’ha pogut celebrar un referèndum en condicions de joc net. És a dir, a partir de la confrontació lliure de posicions favorables i desfavorables, en un clima de debat sense amenaces i amb el compromís de respectar-ne el resultat de manera amistosa i sense represàlies. Fins ara només tenim resultats en què no es preguntava per la independència, i sobretot des del 21-D, en un clima de repressió brutal. Que no se segueixi parlant del 50%, doncs, ni per part dels qui no reconeixen el dret d’autodeterminació, però tampoc dels independentistes que hi cauen de quatre potes o que ja els van bé les dilacions.

El cert és que ni amb el 60 o el 70% de favorables a la independència, Espanya no reconeixeria el dret a marxar-ne. Per això tampoc mai no ens ho deixarà comptar. I, en aquest sentit, ja podem anar volent ampliar la base, que mentre sigui per aconseguir un impossible referèndum acordat –com ja ens han dit de totes les maneres possibles–, el més fàcil és que l’anem reduint, la base, per esgotament i decepció.

El creixement de la voluntat d’independència, des del meu punt de vista, només pot venir per l’adhesió lliure a un projecte de país socialment més just i econòmicament més pròsper. I això té poc a veure amb els combats electorals que, donada l’escassa confiança del ciutadà en els seus governants, no són pas motiu d’adhesió entusiasta. Un projecte que ha de ser creïble tant en els seus objectius com en els mitjans per aconseguir-lo. I, en aquest sentit, és més important acreditar el principi de la desobediència civil, com no para de reclamar Jordi Cuixart, que fer confiança a un diàleg sistemàticament negat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)