Opinió

La litúrgia de la humiliació

La retransmissió en directe del judici del procés o, tècnicament, de la causa especial 20907/2017, ens va convertir en testimonis de les sessions al Suprem fins al punt de normalitzar-ne la litúrgia. L’opinió pública sap quines són les crosses lingüístiques del jutge Marchena, sap que hi havia magistrats que feien expressions facials davant de segons quines argumentacions, que alguns fiscals s’adormien a primera hora de la tarda o qui són la Piedad i el Paco dels vídeos. La visualització de la sala des de les pantalles va fer que l’impacte del primer dia s’anés atenuant, veient gairebé cada dia els encausats, seguint-ne les seves reaccions i el seu posat estoic.

El que no han ensenyat les càmeres és el cerimonial que regia al Convent de las Salesas Reales. Després de tota la burocràcia per accedir-hi, el públic s’havia d’esperar en un dels passadissos de l’antic claustre que dona al pati interior. Allí, unes cintes separaven la part institucional i de premsa, de la dels familiars i la resta del públic general, que esperaven que primer entressin els presos. Era en va intentar veure’ls passar en ser conduïts a la sala, perquè un policia movia una mampara cada vegada. Un cop dins, l’uixer de la sala i els policies fornits feien de separadors entre la bancada dels acusats i el públic. Els primers dies era possible saludar-se. Cap al final del judici, només d’un cop de cap: cap contacte. “Abandonen la sala, abandonen la sala”, deien. Només els familiars tenien un permís de cinc minuts per accedir a l’espai on els presos eren confinats durant el recés. Cinc minuts de rellotge.

El dia de les acusacions de la fiscalia, l’advocacia de l’Estat i Vox, hi havia molt públic general format per militants de l’extrema dreta. Es feien fotos amb els advocats com si fossin estrelles del rock. Al Suprem tot es val d’una escenografia del poder de l’Estat. El poder que el procés català ha intentat subjugar. Per això, qualsevol gest o qualsevol circuit de moviments per dins de l’edifici té aquesta voluntat: la d’advertir on s’és, qui mana, qui és la llei.

El sistema penitenciari i l’establiment de delictes penals tenen com a finalitat la reeducació i la reinserció. Però al Suprem ja ha quedat clar que s’hi és per una altra cosa: per rebel·lió i per sedició. I per això, la petició de penes és tan dura i severa. Tant que, fins i tot els fiscals van demanar que com a mínim compleixin la meitat de la pena abans d’aconseguir el tercer grau. Perquè la voluntat no és cap altra que escarnir i escarmentar. Que quedi vist per a sentència.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)