Opinió

Ho tornarem a fer!

Aquestes darreres setmanes, alguns opinadors han posat en dubte la idoneïtat de la campanya d’Òmnium Cultural, Ho tornarem a fer, esgrimint bàsicament dos arguments: si és convenient reiterar-se en “presumptes delictes” just abans de la sentència i si, vistos els resultats, cal tornar a fer certes accions. Si només ens moguéssim per estratègia judicial, segurament no seria un bon eslògan, però el que ens mou a molts de nosaltres no és l’estratègia judicial, sinó la reivindicació de drets fonamentals.

Per si en teníem algun dubte, vam saber que ho tornaríem a fer quan vam veure els vídeos que la fiscalia i l’advocacia de l’Estat van aportar al Tribunal Suprem. En les imatges que havien de servir per condemnar els nostres presos només s’hi veia una policia repartint llenya sense contemplacions i una població pacífica que aguantava com podia les càrregues i que, en el pitjor dels casos, els deia “fills de puta”. Vaja, talment com si fossin les proves de la defensa. Quatre mesos de judici i ni una evidència de rebel·lió! I així i tot, mantenen les acusacions, menystenint les imatges, els testimonis i les pericials que els contradiuen. Ja ho deia Voltaire que “els pobles a qui no es fa justícia, se la prenen ells mateixos, més tard o més aviat”.

El gran acte de desobediència que va ser el referèndum de l’1-O l’hem d’entendre com una parada més d’un camí que, si ens cenyim a la història recent, vam començar a recórrer arran de la sentència contra l’Estatut el 2010. Amb aquesta sentència, el pacte entre Catalunya i l’Estat espanyol que va permetre el restabliment de la Generalitat el 1977, refrendat per la pràctica política durant anys, es va trencar i des d’aleshores la Constitució no té cap legitimitat a Catalunya.

I fins que aquesta qüestió de fons no es resolgui i fins que no puguin tornar a casa presos i exiliats, tornarem a expressar-nos, a mobilitzar-nos, a protestar i a votar pels nostres drets (el de l’autodeterminació inclòs) les vegades que faci falta, tal com anuncien les banderoles i les pancartes que omplen els carrers i el transport públic de Barcelona. Perquè, en tot aquest procés, l’única cosa que no és negociable és la dignitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor