El voraviu

Qui menteix? Menteix l’entorn del president Macron o menteix Albert Rivera? I com ho podem discernir? Tenim alguna manera d’apropar-nos a la veritat? O ens hem de decidir per simpaties? El que és segur és que algú ha mentit. I si menteixen per nimietats com explicar-nos el que s’han dit quan s’han trobat o s’han parlat, en què ens deuen arribar a ser capaços de mentir? O en què no ens menteixen, si és que en alguna cosa algú ens diu la veritat? Tirarem endavant sense escatir-ho, tingueu-ho ben clar. És la nova política, tan rovellada com la vella. Dues hores després que Rivera digui que a l’Elisi l’estimen tant, surten els de l’Elisi i el deixen com un drap brut. El líder taronja calla. La que en parla és Begoña Villacís, vicealcaldessa de Madrid per Cs, que demana canviar ràpid de tema perquè ho troba anecdòtic. Ni veu que el desmentiment sigui cap patacot de Macron a Rivera, ni troba que el seu líder resulti ridiculitzat perquè li diguin que s’ha inventat afalacs que no li han fet i que li han cantat la canya. “És una anècdota com tantes anècdotes hi ha cada dia.” Eixuga’t i tornem’hi! Que els representants polítics menteixin als morros de la ciutadania és anècdota, com tantes anècdotes hi ha al dia. El fotut és que Villacís té més raó que una santa. Així estan les coses. Un mar de mentides.

El portaveu de Demòcrates de Catalunya, Antoni Castellà demana eleccions (ho ha expressat al president Torra en la roda d’entrevistes per valorar respostes a la sentència) si aquestes són per aixecar la suspensió de la declaració d’independència. Creu que l’única resposta política és fer un torcebraç definitiu a l’Estat. “Ja vam expressar que només té sentit dissoldre el Parlament i convocar eleccions si es fa en un front comú de l’independentisme amb un únic punt de programa: aixecar la suspensió d’independència del dia 27.” Antoni Castellà, de l’extinta i arruïnada UDC i ara parlamentari al grup d’ERC, torna a estar desubicat, torna a portar el pas canviat i segueix un nord diferent. Teoria 1: no ha entès bé la cosa d’eixamplar la base ni ha entès bé l’estratègia del govern efectiu. Teoria 2: s’ha perdut alguna classe dels companys de grup parlamentari o no es fixa en com de bé s’hi posen, Tardà i Rufián, per facilitar la investidura de Sánchez. Teoria 3: busca murga i si en busca, en trobarà. Teoria 4: com deia Llach en un tuit, es fa la pregunta de tants: “Què farem amb tant pactisme de saló?” Jo apostaria per un Carlos Cano (Murga los currelantes): “Manuel, con el cacique que vas a hacer? Pues le vamos a dar con el tran, traca, tran, pico para, chimpun y a currelar, para pa para pa para pa pa pa.”

Digueu-me perepunyetes, però la realitat de les coses es veu en detalls petits i quotidians, en aquells que no tracten temes transcendents, però en els quals s’aboquen cabassats de sinceritat i ensenyen ben bé el llautó dels protagonistes. La portada del diari Marca d’avui és un clar exemple del que vull dir. “El futbol femení entra en una altra dimensió”, titulen. I ho entenen així perquè el Real Madrid de Florentino Pérez ha comprat la llicència del CD Tacón i això li permetrà competir a primera divisió femenina. El que ha existit fins ara, caca de la vaca. Hi ha un Madrid, hi ha una Castella i hi ha una Espanya per a qui tot és caca de la vaca excepte aquest mateix Madrid, aquesta mateixa Castella i aquesta mateixa Espanya. Els interessants Barça-Atlético de la Liga Iberdrola, caca de la vaca. La final de la Champions del Barça, caca de la vaca. La classificació per a octaus de la mateixa Espanya en el mundial, caca de la vaca. Només el Madrid de Florentino (cartera en mà) porta a una altra dimensió. Llegeixo El Perdón, a l’habitació d’hotel a tocar de la porta del mateix nom a la catedral mesquita de Còrdova. Allibera. Fer el badoc un parell d’hores pel pati dels tarongers i sota els arcs del califat omeia cura el mal de ventre que genera l’estretor mental exhibida a Villa y Corte.

Estimo exercicis i pràctiques mentals (estrictament mentals) “a efectes purament venjatius”, expressió que és un contundent compendi de virtuts catàrtiques en què em va fer parar amén el company periodista Jaume Vidal. Des d’aquell dia, ara fa un parell d’anys, que no me n’estic, i sempre que vull relax engego la closca “a efectes purament venjatius”. Ara imagino finals per a Albert Rivera i Cs. Ja deia la setmana passada que la futurologia és mala companya del periodisme i que el recorregut que vaig vaticinar a Cs en néixer era molt curt. L’insaciable corc de l’opereta ‘Barcelona no indepe’ no és l’únic corc. A l’espantada de Valls ja hi sumen tres dimissions: Toni Roldán, Javier Nart i Juan Vázquez. Totes pel cordó sanitari que ha posat al PSOE i pels acords directes o indirectes a què arriba amb Vox. És clar que a l’executiva d’avui han votat, i que de vint-i-quatre només quatre han votat contra el posicionament oficial i només tres s’han abstingut. Rivera manté setze fidels. És qüestió de temps. 1) Es defensa com pot internament (mentides manifestes incloses). 2) El cercle europeu s’estreny (la CDU de Merkel avui ha prohibit les aliances amb l’ultradreta). 3) Cau de graelles de televisió i escaletes de ràdio. 4) L’Ibex 35 ja no el necessita (els agrada Sánchez i Sánchez s’agrada agradant a l’Ibex 35).

Estem fora de l’onada de calor. Veig als mapes meteorològics que hem triat un dels pocs llocs d’Espanya on programar vacances i quedar-ne al marge. Estem entre uns agradables 18 i 25 graus, i enmig d’un ventet suau i constant. Al vespre veus més jerseiet que màniga curta. Província de Cadis. A terra, entre Tarifa i Vejer. A l’aigua, entre dos mars. L’Atlàntic vessa al Mediterrani aquí davant. Més a prop de l’Àfrica que d’enlloc. Continu trànsit de vaixells. Més de 300 cada dia, a banda de llanxes ràpides de contrabandistes i traficants. Tres elements visuals pinten planúries i petites ondulacions. Bales de palla. Milers de bales de palla escampades on les ha lligat el tractor. Bous. Milers de bous pasten una mica i baden molt pels rostolls d’on ja s’han recollit les bales, o per suredes, alzinars i pinedes que s’alternen. I molins de vent. Centenars de molins de vent. Prop del miler. Els més grans mouen amb molta mandra braços de 50 metres de llargada. Produeixen energia per abastir més de mig milió d’habitatges. Em connecto un moment. Iglesias manté que vol el govern de coalició després de la reunió i no descarta votar en contra. Sánchez no prolongarà la negociació sine die i anirà a la investidura al juliol. El juliol passat havia de ser el de l’exhumació de Franco. No és per res. Ara, bous, bales de palla i molins.

Quaranta anys després, torno a caminar per la platja de Rota, per on durant el segon semestre del 1979 i el primer del 1980 vaig córrer gairebé cada dia. Acabava d’encetar la vintena i em van robar un any sencer en què assistia, amb quaranta joves més, a oficials i generals de l’exèrcit de terra espanyol que venien a passar vacances als 33 habitacles que hi ha (ara tapiats) a la pineda que fixa els vuit quilòmetres de sorral i duna entre Rota i Punta Candor. La pineda encara hi és. Els militars ja no. L’exèrcit va traspassar la zona a la Junta d’Andalusia el 1997. Unes parts s’han rehabilitat i d’altres s’han deixat degradar completament. La duna de Rota s’estén uns quilòmetres en direcció a Chipiona i és dels pocs llocs on es troben camaleons a la Península Ibérica. Fan uns 30 centímetres. Són capaços de canviar el color i agafar el del terra on estan aposentats. Tenen una llengua llarga que poden llançar uns quants centímetres fora de la boca. Són sords com una perola. Es mouen amb una mandra que exaspera. Ulls grossos i sortits, tipus Marty Feldman. Són la mar d’eficients contra mosquits. Cap dels productes que haureu provat els supera. En teníem dos a cada habitació de deu lliteres. Ni la cara d’un rantell. A la tardor, s’enterren i hivernen. Els havia oblidat completament. L’any que em van robar, no.

No ens deixem entabanar que la manifestació de l’11-S és una folklorada, una performance ridícula que no porta enlloc. És el missatge a martellejar de civetistes, pontsaeris, terceresvies, neoautonomistes i altres tribus monàrquiques. Quin diari porta avui la convocatòria de mani a portada? Només un, El Punt Avui. Òmnium i l’ANC la van presentar ahir. Confluirà a plaça Espanya i demanarà unitat estratègica. Capotarem a la plaça Espanya vuit anys després? Jo mateix dubto davant de tanta ximpleria. Malament rai si samarreta i mani han de simbolitzar la unitat estratègica. Què cony és la unitat estratègica? Per què sis camins diferents? Quins són ortodoxos i quins no? La realitat és tants caps tants barrets. La mateixa consellera Ponsatí ens tuiteja al peu. “Prou samarretes.” Ja la tenim engegada, i mentrestant Torra és més a prop de ser jutjat per desobediència al TSJC. Cada primavera les orques entren al Mediterrani perseguint les tonyines que hi van a fresar. Són l’àpat preferit del cetaci, però pateix perquè la tonyina neda molt ràpid. La xefla és a l’estiu, quan tornen a l’Atlàntic. Centenars de barques esperen el retorn amb fil i ham. Les orques volten les barques i roben captures als pescadors. Deixen el cap. Saben que hi ha l’ham. Hem de fer com les orques. L’ham per als pescadors. L’11-S, mani.