Opinió

A fons

Borrell, el diplomàtic

Escollir un ‘look’ Coronel Tapioca –al qual només faltava el salacot– per visitar un país africà té molts missatges
Que Josep Borrell sigui el responsable de la diplomàcia europea sembla un acudit

Creieu-me que que es presentés de Dora, l’exploradora a una reunió al Níger amb el ministre de l’Interior, Mohamed Bazoum, no és el que més em remou de Borrell. En el segle XIX es va determinar que el vestit i la corbata serien a partir de llavors l’uniforme diplomàtic occidental i, tot i el pas del temps i les reivindicacions d’alguns homes (i després dones) que no estaven d’acord amb aquesta imposició de patró estètic únic, continua imperant i fent que qualsevol altre vestit es contempli com a ridícul o carnavalesc. Encara que s’autodenomini socialista, l’estil de Borrell és conservador i tradicionalista. Per tant, escollir un look Coronel Tapioca –al qual només faltava el salacot– per visitar un país africà té molts missatges i cap de rebel –vesteixo (penso) com vull– o diplomàtic (respecte). O penseu que Borrell s’hauria permès assistir a una trobada amb un ministre francès, alemany o rus disfressat d’Indiana Jones?

A aquell que obra amb diplomàcia, se li reconeix una gran elegància (serenor). L’acompanyen certa independència i silenci. Escolta i observa més que no parla i quan verbalitza alguna cosa és per reflexionar o concloure. En aquest sentit, nomenar Josep Borrell cap de la diplomàcia europea resulta tan sòrdid com col·locar Christine Lagarde (de color taronja, com Donald Trump, i causant de la misèria que es pateix encara per les cruels mesures anticrisi que va engegar com a directora de l’FMI) de presidenta del Banc Central Europeu.

En diplomàcia, l’última estratègia que es pot fer servir és posar fi al diàleg (ruptura de la relació). I fa uns mesos, com a ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell va abandonar una entrevista de la televisió alemanya perquè, segons ell, el periodista “estava mentint”. Les preguntes que havien alterat tant el ministre estaven relacionades (evidentment) amb Catalunya, amb la presó preventiva dels líders independentistes i amb la possibilitat de reformar la Constitució per introduir el dret d’autodeterminació. Borrell va demanar que es parés l’enregistrament de l’entrevista, es va treure el micròfon del coll de la camisa i va marxar. Van ser els seus assessors els que el van convèncer que hi havia de tornar. Si les dades de l’entrevistador del programa Conflict Zone eren incorrectes o falses, n’hi havia prou amb rebatre-les, oi?

On tots vau poder escoltar la seva polèmica reflexió sobre els Estats Units –“l’únic que van fer va ser matar quatre indis”–, els que ens dediquem a llegir els gestos vam comprovar, a més, la sinceritat de la seva banalització verbal sobre un dels més brutals genocidis de la història: arronsar-se d’espatlles (indiferència), palmells de la mà oberts (franquesa) i boca buldog (tristesa), però amb un “puf” final (menyspreu). I aquell dia que es va referir al conflicte català amb el símil d’una ferida oberta que calia cosir, però que abans s’havia de desinfectar, va acompanyar la seva recomanació amb una mà que feia una frega corrosiva i que més que netejar (prendre cura), irritaria i perjudicaria (un “et fa mal?” amb somriure pervers) qualsevol.

Quan acabem de conèixer una persona amb qui haurem d’interactuar (sobretot si hem de dependre del seu criteri) ens preguntem inconscientment dues coses. La primera, si és intel·ligent, i la segona, si és de confiança. I és més important esbrinar ràpidament si l’altre és de fiar perquè si no ho és, i a més és astut, ens devorarà. No sé quants cops he hagut de sentir a dir que Josep Borrell és una persona privilegiada mentalment. En aquestes llargues converses d’anàlisi sobre el socialista m’han arribat a exigir que havia de reconèixer que és un dels polítics amb més nivell. Aparentment, però, en el meu terreny no li trobo el què. És més, les seves formes revelen una discapacitat emocional que, segons el meu parer (judici), no l’incapaciten com a home llest, però sí com a líder intel·ligent emocionalment. I l’estupidesa emocional, cal conscienciar-se’n, és una xacra per a la nostra espècie.

Amb tot, que Josep Borrell sigui el responsable de la diplomàcia europea sembla un acudit..., però d’aquells que no fan gens de gràcia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)