Els partits
Ni amb tu, ni sense tu: així comença el desamor. El problema és que no es poden fer passes polítiques efectives sense els partits, però pel que es veu, sobretot les últimes setmanes, amb ells tampoc. Jo he defensat molt sovint canviar-los des de dins, provocar-hi canvis, corrents, guanyar-hi congressos, i el seu efecte ha tingut. Però ara mateix sembla insuficient: un cop constatat que les il·lusions de l’octubre del 2017 eren molt més difícils de materialitzar del que semblava, els partits s’han vist en un dilema: o la seva pròpia supervivència (o el seu creixement) o l’estratègia de tot el moviment independentista. I han prioritzat, clarament, la primera opció. Molt bé. I ara, què?
Ara recapitulem: quan els partits van apostar per la unitat, per un full de ruta compartit i per la valentia? Doncs quan no van tenir un altre remei. Quan la pressió social, les majories parlamentàries, el moment polític i la manca d’excuses disponibles van confluir. Per tant, caldrà tornar a fer el mateix: des de la societat civil, des de dins mateix dels partits, des dels mitjans de comunicació, des del vot. Els partits només prioritzaran fer un nou full de ruta quan vegin que no fer-ho els perjudica individualment. Quan vegin que el preu de la divisió és més alt que el de la unitat, però també quan es vegin prou forts. Cal, en definitiva, que els interessi. No intel·lectualment: materialment, pragmàticament. És prou clar que encara no ens trobem en aquest punt, que els partits encara creuen que poden prescindir de tot això o posar-ho a un nivell secundari. Ja ha succeït altres vegades i, al final, la necessitat es capgira. Creem-los, doncs, aquesta necessitat. La mala notícia és que falta encara temps perquè aquesta necessitat es faci gran, indefugible, realment peremptòria. I que sense lideratges clars, polítics i socials, costa molt més. La bona notícia és que no és la primera vegada que passa, i que sabem perfectament com es fa. Ah!, i que, per si algú no se n’havia adonat, ja hem començat.
