Opinió

Tribuna republicana

Enredats a la Xarxa

Podem no tenir mòbil en l’actual mercat de treball, com hi ha qui es va resistir a tenir televisió. Però, i compte corrent? I targeta de pagament?
Estem sotmesos a una mena de subcontractació encoberta del mateix client, a cost zero

És una obvietat que la generalització de l’ús d’internet canvia a gran velocitat les relacions entre les institucions i empreses de serveis i els seus usuaris i clients. Els avantatges, des del punt de vista de l’accessibilitat i l’estalvi de presencialitat, són notoris. Res a dir. Tanmateix, gairebé sense adonar-nos-en, també hi ha un procés de traspàs de treball d’aquestes organitzacions cap als usuaris. De manera que, subtilment, les institucions públiques i les empreses externalitzen part del servei no pas en empreses intermediàries, sinó directament en el destinatari final. El temps que actualment hem de dedicar a resoldre els nostres assumptes personals i domèstics creix de manera vertiginosa.

El procés és general. Els serveis bancaris van ser dels primers i més avançats. I no tan sols per a les operacions més elementals, els pagaments i traspassos de diners, sinó cada vegada per a les més complexes. Canviar la titularitat del gestor dels comptes d’una comunitat de veïns, per exemple, pot esdevenir d’una complexitat notòria. Per extensió, també forma part d’aquesta externalització del treball la gestió de les pròpies assegurances i els possibles sinistres. El món de la telefonia, n’és un altre. Per part de les institucions públiques, hi ha la relació amb Hisenda, en què les declaracions de renda ja només es poden fer telemàticament; amb la Policia –passaports i DNI–; amb la Seguretat Social –avui dia es pot tramitar una jubilació sense moure’s de casa–; els serveis municipals –multes, impostos, cobraments només amb factura electrònica, altes o baixes del padró, queixes…–, i encara els diversos serveis de la Generalitat, com els de Sanitat –gestió de visites al CAP– i escolars, com ara la petició de plaça, la matriculació o la consulta de notes. També, per tramitar documents, és indispensable disposar de certificats digitals i de signatura electrònica. Afegiu-hi, és clar, el comerç en línia –els supermercats, estalviant-los personal–, i tot el comerç electrònic, amb l’adquisició d’objectes en aparadors a la pantalla tan grans que cap espai físic no podria contenir. Però també, és clar, sense cap assessorament especialitzat ni possibilitat de comprovar en directe el material escollit. El petit comerç està tip de servir cada vegada més d’emprovador d’allò que després hom comprarà a Amazon.

En definitiva, estem sotmesos a una lògica d’externalització que també podríem qualificar de subcontractació encoberta… del mateix client, a cost zero, per a la institució pública i l’empresa. Al pas que anem, aviat necessitarem gestors personals per poder atendre correctament unes obligacions que, mentre asseguren que ens estaven fent un favor, ens les estan encolomant per estalviar-se feina i personal. Ara bé: no es tracta només de l’assumpció d’una bona part de les tasques associades al servei, sinó que aquesta lògica genera altres problemes. Potser el més rellevant és la creació de processos d’exclusió social. Per raons de formació, d’edat, de localització o simplement per dificultats econòmiques que impedeixen accés a la xarxa o als dispositius necessaris, sembla clar que hi una quantitat significativa de persones que, o bé han de demanar auxili als familiars i veïns, o bé queden fora de tot aquest món de serveis. En segon lloc, no és menys complexa la gestió del control de l’ús de les dades personals i del rastre que anem deixant pel nostre pas per la xarxa. El cas límit és el de la gestió de la nostra pròpia mort digital i de tota la informació que hi hem dipositat. Qui n’és titular? Qui la pot fer desaparèixer o conservar? Què en queda de la privacitat que hem volgut tenir en vida? I sense arribar a aquest extrem, què en sabem de com és utilitzada la nostra petja digital quotidiana? La sanció de 5.000 milions de dòlars imposada recentment per la Comissió Federal del Comerç dels Estats Units a Facebook per proporcionar dades a l’empresa Cambridge Analytica útils per a la campanya electoral de Donald Trump assenyala la gravetat d’aquest descontrol. Però, i tots els usos legals que es fan de les nostres targetes de fidelització comercial, presentades a favor nostre però, realment, al servei de les empreses que les ofereixen?

Queda, finalment, el debat sobre si és possible adoptar una actitud d’objecció de consciència digital apel·lant a la pròpia llibertat individual. Hi ha, certament, la possibilitat d’intentar resistir heroicament totes aquestes noves dependències. Quins serien els límits reals de l’exercici d’aquesta hipotètica llibertat d’objecció? Podem no tenir mòbil en l’actual mercat de treball, com hi ha qui es va resistir a tenir televisió en els anys setanta. Però, i compte corrent? I targeta de pagament? Un adolescent, pot ser-ne si no té mòbil? Sense accés a la xarxa, podríem tenir els drets de ciutadania que ens corresponen? I si la xarxa és indispensable per ser un ciutadà de ple dret, no hauria de ser d’accés lliure, com els carrers i carreteres per les quals circulem?

El cas és que el món canvia sense demanar permís. I només després ens preguntem com ens hi hem d’acomodar sense prendre mal.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)