Opinió

A fons

Rural-urbà: una divisió estèril

No s’entén la dèria obsessiva per separar Catalunya entre el món cosmopolita i l’agrari
Potser que treballem per comunicar aquests dos mons, perquè puguin conviure amb estimació, respecte i orgull

En un món global no existeixen les fronteres territorials, conceptuals, morals, però sí que existeixen les realitats locals, municipals, rurals. La nostra vida en societat es teixeix a partir d’una diversitat social, cultural, econòmica i política que no entén aquesta dèria obsessiva per separar Catalunya entre el món rural i l’urbà, el cosmopolita i l’agrari. Perquè aquesta divisió, per sort de tots, cada cop està més desdibuixada. Un fet que es tradueix en igualtat d’oportunitats i, també, d’accés a recursos i serveis. Malgrat que alguns nuclis de població encara no tinguin cobertura de telèfon mòbil o accés a internet. De fet, el Parlament de Catalunya va aprovar fa unes setmanes el desplegament de la fibra òptica en tots els municipis el 2023 en considerar que aquesta mesura és una eina clau contra la despoblació i per a la cohesió territorial. L’objectiu d’aquest article, però, no és criticar les mancances, que hi són i cal posar-hi remei, sinó intentar mostrar com només es pot construir el futur d’aquest país si es posa en valor la seva identitat. I un dels col·lectius que mostra aquesta singularitat és el que treballa en el sector primari. Pagesos i ramaders que cuiden la terra, estimen els animals i el paisatge i treballen incansablement per tirar endavant petites o grans explotacions, la majoria familiars, i que recullen l’esforç de moltes generacions.

Tanmateix, la feina que realitzen els nostres agricultors no la pot fer tothom. Per això, els hem de preservar. Hem d’intentar que la puguin seguir fent amb les condicions més òptimes. Algunes es poden resoldre administrativament o mitjançant projectes públics, però necessiten també una conscienciació social, individual i col·lectiva. I què podem fer? Moltes coses! Començant per consumir préssecs, carn i llet dels nostres camps i granges. Els prats verds que veiem al mes d’abril o els grocs del mes de juliol, just abans de segar, no són el paradís ni representen cap pàtria celestial. Són el resultat d’una inversió i cura que s’espera poder collir. Això sí, pregant a tots els déus perquè una ventada, una calamarsada o una gran sequera no ho llenci tot riu avall. Diuen que la pitjor collita és no sembrar, per tant, pregunteu-ho a ells, als pagesos que cada any juguen aquesta loteria.

El diàleg amb la natura és el més real, tangible, proper, autèntic, pretèrit i immortal. És el que ens encarna amb una cultura, uns orígens i un dia a dia resilient, tossut, tenaç, sacrificat. Uns costums, i si voleu una quotidianitat, que de tan propera és curiosa i xafardera. I això és genuïnament característic de les viles i pobles que conformen el cosmos català. Un univers que és difícil de trobar a les ciutats, cada cop més deshumanitzades i que només inciten a un nivell de vida d’estrès i nerviosisme constant.

Per tant, potser que treballem per comunicar aquests dos mons, perquè puguin conviure amb estimació, respecte i orgull. Ho diu una ciutadana que ha nascut i crescut al món rural i que ara viu a la capital. Que quan és a Barcelona sempre és la de poble, la de comarques, la ponentina. I que quan torna a casa es converteix en la pixapina. Deixem de posar-nos etiquetes i lluïm amb el cap ben alt d’on venim i on convivim. Sense pors, sense prejudicis. Gaudint de les qualitats i virtuts de la comunitat rural i urbana. De la comunitat plural, transversal, universal.

Un bon amic sempre em diu que aquest és el gran debat de futur: l’equilibri territorial. Un problema que arrosseguem des de fa molts anys i que si no abordem ens esclavitzarà per sempre més. Perquè el demà es construeix amb la veïna, l’empresària i la ramadera. Només així aconseguirem que els avenços tecnològics i industrials caminin de forma paral·lela a les tradicions i costums que ens identifiquen i que volem que perdurin en els anys. Les nocions d’espai i temps han canviat. Les divisions geogràfiques, també. Han deixat de tenir sentit. Per això, el que més ens convé és que ens hi adaptem si volem seguir tenint el rebost ple.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)