O SÁNCHEZ O SÀNCHEZ
S’ha tornat tant al marc polític espanyol que quan algú pronuncia el nom de Sánchez la majoria pensa en Pedro i no en Jordi
El senyor Sánchez, Pedro, ha demostrat a tots aquells que encara no ho sabien que és un empleat diligent de l’Íbex 35. Només entenent això s’explica que hagi invertit tres mesos a aconseguir no ser investit. Les sumes quadraven, si el que calia era evitar la dreta tòxica. En política, però, les matemàtiques són una ciència inexacta. No pas tots els números tenen el mateix pes, ni les mateixes sumes donen sempre el mateix resultat.
Per més enquestes favorables que mostrin, la temeritat de tornar a les urnes només s’explica pel pànic que genera entre les elits i el deep state la possibilitat que quatre desmanegats puguin tocar cuixa. Obrir les portes de la maquinària d’estat a la colla de pàries de Podem? Mai!
Això demostra fins a quin punt vivim en un estat en crisi greu. En un sistema sòlid, el cel és impossible d’assaltar. Els poders forts no eviten la dissidència, l’engoleixen. L’Estat espanyol, però, està tan dèbil que se sent incapaç d’aplicar ni tan sols una versió rebaixada de la màxima lampedusiana que cal canviar-ho tot perquè res no canviï. No caldria canviar gaire res per domesticar Podem. No hi ha res millor per sotmetre algú al poder que deixar-li exercir-lo una mica. Que ràpid que s’acostuma un a manar, a sentir-se important! En un polític, en general, la voluntat de servei públic comença un cop saciada l’egolatria. Hi ha poques excepcions a aquesta regla, que avui, majoritàriament, són a la presó i a l’exili.
Fa de mal dir si tornarà a haver eleccions a Espanya al novembre. Mentrestant, el republicanisme català continua sense veure que l’Estat espanyol és molt més dèbil del que sembla. Perquè només té el pal, i com pica, certament, però ha exhaurit les existències de pastanagues. L’independentisme, esporuguit, continua cedint terreny. I a Catalunya s’ha retornat tant al marc polític espanyol que quan algú pronuncia el nom de Sánchez, la majoria pensa en Pedro, quan l’únic Sànchez que hauria de preocupar-nos es diu Jordi, ell i tots els seus companys de captiveri. Quan es perd el control del relat, hi ha poques possibilitats de decidir com continua la història.
