Superar el desconcert
Es fa urgent superar la fase desconcert en què viu instal·lat el sobiranisme des de fa mesos
Fa mesos que el sobiranisme viu instal·lat en el desconcert. De fet, alguns vam començar a sentir aquesta sensació poques hores després de l’1 d’octubre del 2017, quan l’Estat va desfermar tota la seva ira i va empresonar o forçar l’exili de bona part dels líders polítics. El desconcert, doncs, es va poder sentir des del primer moment; però l’energia que ens va donar aquell extraordinari episodi de civisme i rebel·lia democràtica que vam protagonitzar massivament aquell 1-O ens va permetre transitar, durant alguns mesos, en una mena de miratge. El desconcert, però, va començar l’endemà mateix i no ha deixat de créixer. Han passat els dies i els mesos i les mostres de solidaritat amb els presos i els exiliats ens han situat en el resistencialisme i han constituït una mena de flama que ens impel·lia a no defallir, a mantenir el torcebraç. Hi ha hagut moments, també, en què semblàvem recuperar les forces, com ara amb les declaracions plenes de dignitat a la sala del Tribunal Suprem i la superació dels diferents reptes electorals que calia superar. Però, en poques hores, tornava a emergir la sensació de desconcert. Fa mesos que ens hem acostumat als canvis de discurs, als pactes incomprensibles i a les picabaralles perfectament prescindibles. De fet, hi ha qui viu còmode en el conflicte, però la immensa majoria de la gent el que vol és fer camí i fer-lo junts. Unitat no vol dir, òbviament, anar de bracet tot el dia i a tot arreu i per qualsevol motiu. Però unitat sí que vol dir disposar d’un projecte compartit, saber on vols anar i com vols anar-hi. En definitiva, acordar un full de ruta i seguir-lo. Sense això, que és el que no tenim, tota la resta es magnifica. La més que previsible sentència del Suprem i la necessitat de no defallir en aquell camí que vam traçar l’1 d’octubre de fa dos anys ens obliguen a recuperar forces i a refer ponts. El proper 11 de setembre és, qui ho diria, una convocatòria en què hem de tornar a demostrar, una vegada més, la nostra força. No deixem que ni el clima d’enfrontament ni el desànim ens deixen asseguts al sofà, lamentant-nos de tot i de tothom.
