Ara plou
És estiu, ja ho sé. Però ja fa dos anys que, per a l’independentisme, plou. En terminologia de Prat de la Riba, “és hivern”. Hi ha cicles, en els moviments polítics. Cicles estacionals. No sempre s’aprofita del tot l’època del bon temps, o sí que s’aprofita molt, però de vegades no s’arriba a temps per quedar a recer de la posterior tempesta. Vivim ara mateix sota una tempesta estranya, estressant, feta de repressió i de represàlia, però també de desunió i de desorientació interna. No sempre pot ser primavera, no sempre es pot estar a punt de guanyar una revolució. Ara, plou.
Hi ha molt a fer, mentre plou: provar d’agrupar-se, provar de reflexionar, aprendre, llegir, muscular, descansar, recollir-se, o fins i tot contemplar l’espectacle de llamps i trons des de sota el sostre. O fins i tot sortir a fora de tant en tant i mullar-se, i durant una estona no tant desafiar la pluja com cantar sota la pluja. Es poden fer moltes coses, mentre plou, excepte una: desesperar-se perquè no fa bon temps. Deprimir-se perquè ho teníem a tocar. Desconsolar-se perquè no estem tan preparats com pensàvem, o perquè continuem encara esforçant-nos a no estar-ho gens ni mica. Potser ara plou en molts sentits, per a l’independentisme: però jo aconsello no prometre res, mentre plogui. No prometre el sol i el cel blau que convidi a tornar de provar l’ascensió. I molt menys de manera immediata. I encara menys limitar-se a esperar que faci bon temps, sinó mantenir-se en actiu com les formigues. I diria que estem fent tot el contrari, o en tot cas estem donant aquesta imatge.
També a La Nacionalitat Catalana Prat de la Riba anuncia que sempre arriba de nou la primavera dels pobles, i si es fa la feina de l’hivern la pròxima primavera pot ser del tot esclatant. Com deia ell, una nació és un fet natural. No hi ha força humana que pugui aturar l’arribada de l’hivern, però tampoc la seva desaparició. El problema és que, l’hivern, el dus a dins. Llavors ja no hi ha res a fer.
