Opinió

Opinió

D’indults i amnisties

Indults i amnisties són decisions polítiques que, a més de ser aplicables només a uns quants, requereixen alguna cosa que dista molt d’existir: la voluntat i els incentius per fer-ho

Quan encara no s’ha dictat cap sentència, és dolent estar parlant ja d’indults o amnisties, i això per dos motius: primer, perquè reflecteix una escassa confiança en la Justícia i, segon, perquè implica menys confiança en els possibles recursos. En el cas del procés, desconfiar de la Justícia sembla lògic i fonamentat però desconfiar del sistema de recursos és tant com negar l’existència mateixa d’un sistema de garanties que, amb més o menys encert, sí que funciona. No tinc cap dubte que tots podem tenir, i hem de tenir, un punt de desconfiança cap a com ha funcionat l’administració de Justícia en el cas català, i això perquè tot el que ha anat succeint es va tornar previsible, en el sentit negatiu del terme, i, a més, perquè s’ha anat perfilant com una maquinària implacable per destruir, judicialment, allò que la política no ha estat capaç de comprendre ni solucionar.

Des de molt abans que el fiscal general presentés les querelles contra el govern de la Generalitat i els membres de la mesa del Parlament, ja s’estava treballant en aquest pla de criminalització de la política. No m’ho invento jo, sinó que és una cosa reconeguda per Tácito en respostes a les preguntes de la fiscal en el judici davant del Suprem. A Tácito, no li va generar cap problema afirmar que des del 2015 estava investigant l’independentisme i que ho feia per instruccions de l’aleshores fiscal en cap de l’Audiencia Nacional. És aquí, si no abans, on comença tota aquesta persecució que després es va materialitzant fins a arribar al judici i la pròxima sentència.

En aquest escenari, i havent vist tot el que ha succeït els últims dos anys, és evident que ningú que tingui el cap ben clar pot tenir ni la més mínima confiança en la justícia... en aquella que s’escriu amb minúscula i que només reflecteix una intencionalitat política incompatible amb el que hauria de ser en qualsevol estat democràtic i de dret.

Ara bé, pensar que el final de tot és la sentència és tant com renunciar als recursos i, sobretot, entrar en el pla de la desconfiança cap a tot i tothom... Aquesta és una dinàmica perillosa que pot portar-nos a abraçar els fanals equivocats.

És clar que, de la mateixa manera que no es pot confiar en la justícia que imparteixi el Suprem, tampoc es poden esperar grans coses, més aviat res, del que ens pugui deparar el Constitucional, que, arribats a aquest punt, ha fet grans mostres de ser un òrgan de majories i no un intèrpret qualificat de la Constitució. Més clarament: no esperem res encara que estiguem obligats a passar per aquest filtre.

Desconfiar també d’Europa, més concretament d’Estrasburg (Tribunal Europeu de Drets Humans-TEDH) i Luxemburg (Tribunal de Justícia de la Unió Europea-TJUE), és entrar en una dinàmica perversa que implica, entre altres coses, la negació de qualsevol remei judicial per a un tema judicial i la concessió, a la classe política, de la capacitat per resoldre, ja judicialitzat, allò que no van ser capaços d’arreglar quan encara era només política. Això és d’ingenus.

Abans de poder parlar, novament, de política, s’ha de netejar l’escampada deixada amb la impúdica utilització de l’aparell judicial per reprimir el dissident, el contrari, l’adversari polític. Quan la maquinària judicial es posa en marxa només es pot aturar dins les vies del procés i, això, es farà abans o després i en un cas com el català, en què les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles s’han obstinat, la resposta no es trobarà a Espanya sinó a Europa... Amb més o menys encert així serà i, a més, és l’única sortida possible.

Indults i amnisties, se’n parla molt aquests dies, són decisions polítiques que, a més de ser aplicables només a uns quants, requereixen alguna cosa que dista molt d’existir: la voluntat i els incentius per fer-ho. Res del que es pugui oferir, com no sigui l’absoluta i humiliant rendició, serà incentiu suficient per impulsar cap polític a fer un pas en aquella direcció... Qui digui el contrari o és un ingenu o menteix.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)