Opinió

Des de Brussel·les

De perfil

Sabeu que majoritàriament he centrat la temàtica dels articles que periòdicament ens mantenen “en contacte” en qüestions culturals i, més ocasionalment, de caràcter polític. El motiu és perquè l’un s’adequa al meu àmbit d’actuació principal, aquell que ha centrat la meva vida professional i personal en un percentatge molt elevat, i l’altre es deu a l’excepcionalitat del moment que ens ocupa. Tot plegat ho comparteixo mentre les vacances esborren de la primera plana de l’actualitat la incomoditat que amaga la situació anòmala de posada en risc de llibertats fonamentals que viu el nostre país.

Avui l’exercici és de connexió d’allò més íntim, més individual, amb allò que s’expressa de manera col·lectiva i que troba en la dramàtica situació que es viu des de fa dies, massa dies, a bord de l’Open Arms un exemple paradigmàtic. En alguna ocasió he fet esment a la tasca coneguda i reconeguda per part dels governs a Catalunya de l’organització que lidera Òscar Camps. Llegeixo als diaris digitals unes declaracions seves que, traduïdes d’una manera més o menys literal, vindrien a dir: “[...] Camps ha criticat el president en funcions Pedro Sánchez per posar-se de perfil. No ha sol·licitat port espanyol però sí que exigeix que Espanya faci de mediadora davant de la Unió Europea: «Estic indignat perquè no estan fent res i s’obliden a més que el pavelló del vaixell és espanyol.»”

Resulta absolutament comprensible l’expressió clara i contundent de Camps, aquest “no estan fent res” que massa vegades hem etzibat contra aquest organisme un punt abstracte que és la Unió Europea. No vull pecar de maniqueu, menys encara d’agitador o fins i tot posar-ho fàcil als meus detractors, que voldran titllar-me de populista. Però és cert que hi ha un corrent d’opinió creixent que s’expressa a les urnes de manera contundent i que recull precisament aquest sentiment, aquest “no estan fent res” o, en tot cas, “no estan fent res per nosaltres o a favor nostre”.

A l’exili aquesta sensació és encara més gran perquè la pèrdua de confiança s’expressa no només amb relació als organismes macro sinó també, a vegades, amb relació als micro. Caure en aquest parany és jugar el joc, ara sí, al populisme. Voldria en aquest sentit que fóssim capaços de revertir aquest cercle viciós que no aporta res de bo i davant el qual proliferen actituds absolutament improductives com la misantropia.

És cert que les institucions, també les europees en les quals alguns de nosaltres hem dipositat esperances amb relació al procés polític català, demostren no estar a l’altura. És veritat que els governs necessiten millorar. Però és igualment cert que som les persones les que formem part de les institucions, les creem, les dotem de contingut, les “facilitem” gràcies a la nostra acció. Les responsabilitats són també individuals o, en tot cas, són corresponsabilitats.

Per tot plegat estic convençut que la resolució de conflictes, de tots els conflictes, és possible en tant que depèn de tots nosaltres. Això sí, no podem passar-hi de puntetes ni posar-nos-hi “de perfil”. Disculpeu, en tot cas, la dissertació: prometo que, després d’aquesta treva, podem abordar qüestions com ara la retallada de despesa de les conselleries i empreses públiques sol·licitada fa uns dies pel vicepresident Aragonès o com ens presentem al món, una vegada més, a recer de la celebració de la Diada, o calibrar si som capaços de pensar en “gran” i assumir compromisos reals (això és complir-los) amb relació a la qüestió més rellevant també en matèria cultural que els organismes europeus han posat sobre la taula i que no és cap altra que l’Agenda 2030.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.