El voraviu

Dia 13 al mar. Recomano un article de Jordi Évole a La Vanguardia. Parteix d’una ingenuïtat (o no). “¿Qué tipo de metamorfosis sufre un gobierno que hace un año recibía en el puerto de Valencia al ‘Aquarius’ –con más de 600 personas a bordo– pero un año después ignora la situación de un barco con bandera española?” Formula nou preguntes pertinents: “¿Qué ha pasado? ¿Ahora no interesa? ¿Fue aquello un error? ¿Un espejismo? ¿Entienden que no les entendamos? ¿Creen que sería darle munición a la derecha y a la extrema derecha? Actuando de esta manera, ¿cómo les diferenciamos de las posiciones más conservadoras? ¿Creen que perderían votos ante unas hipotéticas nuevas elecciones? ¿Enfadarían a la Unión Europea?” Acaba amb una reflexió encertada: “Perdonen las preguntas. Sólo espero que, ante una situación tan desesperada, no se hagan cálculos tan miserables. Ojalá lean este artículo caducado. Pero de la vergüenza de estos días ya no nos libra nadie.” És raonable no perdre l’esperança, però no hi ha cap metamorfosi. Els càlculs són més miserables perquè ho són des del primer dia. No caducarà, l’article. Ábalos va dir dilluns que el molesten els abanderats de la humanitat que no han de prendre mai cap decisió, que creuen que només ells salven vides. Tot dit! No hi arribem!

Hi ha dites que en vida de l’àvia Neus no saltaven mai la cita anual. “Per la Mare de Déu d’Agost a les set ja és fosc”, deia tal dia com avui. I això donava peu a explicar-nos l’existència de l’horari solar i l’oficial; l’europeu i l’espanyol, agafat dels alemanys per la científica raó que Franco i Hitler eren amics. Als diaris de la Mare de Déu d’Agost 2019 es ponen moltes més coses que el sol a les set. “El PIB alemany es contrau i deixa el país a un pas de la recessió econòmica. El motor europeu pateix les conseqüències de la guerra comercial entre els EUA i la Xina i del Brexit. Merkel manté l’objectiu pressupostari del dèficit zero” (El Punt Avui). “Tambors de recessió” (Ara). “La caiguda d’Alemanya i la frenada europea tomben les borses” (La Vanguardia). “Tambors de recessió a la UE per la guerra comercial i el Brexit” (El Periódico). “Alemania, en rojo. Europa sufre” (Abc). “La economía alemana descarrila víctima de la guerra comercial” (La Razón). “La caída del PIB de Alemania alienta el temor a una crisis y hunde las bolsas” (El País). “El pinchazo alemán pone en jaque a la eurozona y hunde el Ibex” (El Mundo). Tècnicament Alemanya entrarà en recessió si tanca un altre trimestre amb PIB negatiu, això és evident. No hi ha indicis que algú, com en la cançó, ens vetlli el son, ni que li donem la mà.

El Voraviu. Dilluns 11/6/2018: “El govern de Pedro Sánchez intervé en la crisi migratòria al Mediterrani i ofereix el port de València al vaixell Aquarius, vetat a Itàlia i Malta, [...]. S’havia de fer. I, si els ha servit per vendre el peix de la regeneració, millor per a ells. Però aquesta no és matèria per jugar i al final del mandat haurem de passar comptes. Què haurem solucionat dels arquetips de misèries i vergonyes actuals en què es troben milers de persones? Abubakar. 56 anys. Origen gambià. 22 anys a Lleida. 18 anys treballant al camp i en la distribució. Dos fills nascuts aquí. La dona, morta aquí. 14 anys pagats d’una hipoteca feta a 30. Continuen negant-li la nacionalitat. Mamadou. 24 anys. Origen senegalès. Tres anys a Salt. Arribat via Itàlia i Líbia en una travessa pel Mediterrani per 1.100 euros en una barcassa amb gairebé 400 persones. Sense papers. Treballa sempre. Al camp o a l’escorxador. Com un altre negre (amb els papers d’un altre negre, vull dir). Lamin i Mariama. Catalans nascuts a Mataró. 16 i 12 anys. Estudiants de quart d’ESO i cinquè de bàsica. Encara tenen encallats els expedients per obtenir la nacionalitat. Fa quatre anys que els tramiten.” L’Open Arms és al mar des de fa 10 dies carregat de migrants. Sánchez xiula. Abubakar, Mamadou, Lamin i Mariama estan igual. 14 mesos més.

Si tenen tanta pressa perquè hi hagi govern i tothom hi ha de posar tant de la seva part com diuen (perquè Espanya ho necessita)... com és que se’n van de vacances i que ja es reuniran al setembre... si amb prou feines els quedaran tres setmanes i diuen que les presses són el que ho ha fet anar malament aquesta vegada? Doncs perquè l’esbós de planificació dels estrategs del PSOE és molt simple i pràctic i és aquest. 1. Deixem-nos de punyetes, que la primera envestida ha anat bé. Els ànecs fan el fetge gros amb tant blat de moro com els engargallem. Creixem a compte d’UP i Cs. Vox també hi deixa plomes. Tant li fa que la nova composició tampoc doni aritmètica i tornem a la casella de sortida. Hi tornem reforçats, que és el que importa. 2. Al setembre deixarem anar la mateixa cantarella i si els d’UP se’ns posen tan bé en tan poc temps com els ho reclamen als d’IU i els d’ERC ja trobarem la manera de tornar-los a deixar amb tres pams de nas i fer una altra fugida per la tangent, com quan vàrem fer abaixar els pantalons a Iglesias. 3. Amb una mica de sort (i la sentència de Marchena) encara aconseguirem (visió Tezanos) que a còpia de culpabilitzar-los a tots d’irresponsables i revestir-nos de sentit d’estat (no passaran ni independentistes ni populistes) quedem a res (un o dos socis petits) de la majoria absoluta. Vet aquí!

Casos com el del tenor Plácido Domingo, acusat d’assetjament per nou dones, fet públic avui, deixa clar el món miserable d’on venim. Indigna i espanta tant o més el degoteig d’agressions sexuals individuals o en grup, que genera molts dubtes sobre on som i cap on anem. Del passat que sigui brut s’ha de fer net sense excepció i s’ha d’arribar al fons. En una societat sana no pot prescriure l’aclariment de l’abús de poder. El contingut del comunicat del tenor és intolerable i el retrata a ell, a una època i a un entorn en què l’exercici del poder era sense límits ni consideracions quan quedava en mans de depredadors sense ètica ni moral (que és sovint). Repeteixo que s’ha de fer net i que queda molt clar d’on venim i que no ens en podem sentir gens orgullosos. Però repeteixo que corseca tant o més on som i cap on anem. Què provoca aquesta constant aparició de grups de violadors? Hem de creure en l’efecte manada? És només la visualització d’una situació que ja existia i no es denunciava per por? És cert que no hi ha ni estadístiques fiables de les agressions sexuals en grup i que haurem d’esperar mesos perquè els evolutius siguin fiables? La violència sexual que expressa el jovent del segle XXI fa basarda i exigeix un verdader pla nacional. Sense orgues, transversal i dotat econòmicament.

El nombre de famílies acollidores ha crescut un 26% en tres anys, però en falten més. Just es cobreixen un 60% de les necessitats d’acollida de menors. A Catalunya segons la Direcció General d’Atenció a l’Infància viuen en acolliment uns 877 nens en 727 famílies acollidores. N’hi ha 512 més que reuneixen les condicions per entrar en el sistema, però no hi ha família per acollir-los. 512 nens i adolescents a qui només som capaços de donar la fredor del servei institucional són massa nens. Un de sol seria massa. Són dades que estranyen i fan de mal pair en un país amb nivells molt acceptables de solidaritat i de voluntariat (des de manifestacions festives com La Marató fins a enginyeries logístiques com el Banc dels Aliments i riscos per a la pròpia vida com l’Open Arms). Però l’acolliment no agafa el cos que necessita, malgrat que els experts en són altament partidaris i han explicat a bastament els múltiples avantatges que genera per al desenvolupament de les mainades en situacions de desestructuració social. Segons l’Idescat el 2018 es van superar a Catalunya els tres milions d’unitats familiars, fet que vol dir que no varen arribar ni al 0,03% les llars acollidores, una de cada 3.420 famílies. Es necessitaria que n’hi hagués una de cada 2.160, arribar al 0,046% de les llars. Què ens fa por que no fem el pas?

L’Estat publica al BOE els 4.427 republicans morts als camps nazis. No triguen a reparar com l’església, però gairebé. Si és que aquesta publicació (a destemps, mig en la clandestinitat i amb errors segons els experts) es pot considerar reparació. Va per 80 anys de l’holocaust i 40 dels treballs de Montserrat Roig sobre els catalans als camps d’extermini. Han resistit governs de la UCD, del PSOE i del PP. La pregunta és obligada. I els morts del franquisme? Quant temps esperaran? També és obligada la reflexió al fil de l’afirmació que feia ahir la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie: “El govern no està preparat per a una declaració d’independència.” Té raó. La llista d’agents no preparats a dins del país per a una DUI no és infinita, però gairebé (per això estem on estem). La clau és, però, que no ens enganyem ni distorsionem el focus, fora del país, en l’Estat espanyol, el mateix que avui publica al BOE els republicans morts als camps nazis 80 anys després. La pregunta és: “Per a què està preparat l’Estat? Està preparat per a la DUI?” La resposta, la sabem tots, i no la remarco per desmoralitzar ni esborronar, ni atemorir, ni posar seny. La remarco perquè per al que no estem preparats és per a la resposta de l’Estat. Ja veieu la pinta que fem després que hagin respost a una consulta participativa i un brindis al sol.