Opinió

Tribuna republicana

PER QUÈ NO ENS ENTENEM?

Allà veuen una Catalunya fracturada perquè és diversa. Aquí sentim la fractura amb Espanya perquè no se sap reconèixer diversa
Surt la sala del Suprem, i no puc deixar de veure-hi els meus representants democràtics jutjats ignominiosament

Deixeu-m’ho dir en la llengua de la sagrada unitat d’Espanya, però també en la de molts catalans: “Piensa el ladrón que todos son de su condición.” Aquesta és la raó fonamental de la pràcticament impossible comprensió mútua en el conflicte entre Espanya i Catalunya. Si cal ser més precís, entre l’Estat espanyol i l’ànima –que de moment no és gaire més que això– de l’independentisme català. Vull dir que Espanya es mira els catalans com si fossin espanyols, i els independentistes es miren Espanya com si fos Catalunya. És un fenomen de confusió mútua de mal resoldre.

He posat el refrany en espanyol com a mostra senzilla –de fet, una caricatura– del que vull explicar. Jo puc començar el meu argument amb un refrany en una de les diverses llengües que es parlen a Catalunya. Des de l’altre front, poc que podrien començar una anàlisi del conflicte amb un refrany en català. Aquí, hi ha una diversitat de llengües assumida amb naturalitat. Allà, un monolingüisme defensat amb les urpes. I precisament perquè allà defensen la llengua amb les urpes, quan aquí es defensa el català, creuen que també ho volem fer esgarrapant. I nosaltres pensem que si podem viure feliçment en la diversitat, allà també s’hauria d’entendre quin és el valor de la diversitat.

Posem un exemple més complex. La sessió d’inauguració de l’any judicial espanyol. Vaig ser a la sala dels plens del Tribunal Suprem en una jornada de l’ignominiós judici. Surt la sala al Telenotícies, i no puc deixar de veure-hi els meus representants democràtics jutjats ignominiosament. En canvi, segur que després del judici, des d’Espanya, encara s’hi veu més clar tot el pes de l’Estat. Jo encara recordo la pintura al sostre de Marcelino Santa María, La ley triunfando sobre el mal, en què el mal masculí és representat pel robatori i la punyalada, i el mal femení, per la prostitució i una mare escanyant el seu fill. I tots, als peus dels cavalls blancs de la Justícia. Una Justícia masclista, retrògrada, sense compassió. En canvi, els membres que omplen la sala, al sostre, hi veuen l’imperi de la llei, la dura lex que ha d’esclafar els delinqüents, també els nostres. Ells veuen una taula presidida per tot d’homes –i una dona, ministra a part– disfressats amb toga, plens de medalles, escuts, condecoracions, punyetes, posseïdors dels atributs i del rictus d’un poder que nosaltres no ens mereixem. Jo hi veig un poder arnat, de miserables que adverteixen, que amenacen, que diuen que es quedaran els presoners –com si fossin de guerra– perquè no es fien de les nostres institucions.

Que ens mirem els uns als altres com si fóssim els mateixos es nota particularment en els retrets que ens fem. Allà, obsedits amb la sagrada unitat, ens diuen que què faríem si Girona es volgués independitzar. I aquí pensem que els convencerem si els expliquem que nosaltres ja reconeixem el dret a l’autodeterminació de l’Aran (mentre la resta de Catalunya es passa el dia cantant les excel·lències dels gironins per evitar que mai vulguin fer la seva, és clar!). Allà veuen una Catalunya fracturada perquè és diversa. Aquí sentim la fractura amb Espanya perquè no se sap reconèixer diversa. Allà, els “a por ellos” són premiats per fer espanyols a la força. Aquí, ens omplim la boca per ser terra d’acollida. Si la nació espanyola es fonamenta en un pacte identitari culturalment homogeneïtzador i en la seva indissolubilitat, quan miren Catalunya se la imaginen igualment identitària i assimiladora. I si la nació catalana necessita imaginar-se diversa i oberta per sobreviure –ho sigui poc o molt–, així s’espera que sigui Espanya. De manera que la secessió per a uns és la negació de la pròpia existència, i per als altres, la garantia de la pròpia supervivència.

Sí, ja sé que tot això en molt bona part són tòpics, i que la realitat d’uns i altres és més complexa, ambivalent i contradictòria. Però, lamentablement, ens interpretem per tòpics –a nosaltres mateixos i als altres–, i és així que errem en les intencions dels uns sobre els altres. I en les solucions. Mala peça al teler si la solució és entendre’ns.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)