Tribuna republicana
Matrimonis forçosos
La recerca feta a Catalunya, Escòcia i el Regne Unit mostra que el racisme dificulta abordar el problema
S’entén per matrimoni forçós aquell que es produeix sense el consentiment vàlid de, com a mínim, un dels contraents. Si un dels dos és menor es tracta d’un matrimoni infantil. En la darrera dècada, a Catalunya, se n’han documentat més de 150 casos. Les dades són, amb tota la probabilitat, la punta de l’iceberg, perquè fan referència a les denúncies recollides pels Mossos d’Esquadra. Hi ha matrimonis que s’eviten gràcies a la intervenció d’associacions de dones, i d’altres passen desapercebuts per a les autoritats.
A banda de ser una vulneració dels drets humans, tant el Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i la lluita contra la violència envers les dones, com el Conveni d’Istanbul i la legislació catalana els considera una forma de violència masclista. La majoria de víctimes són dones, que poden patir conseqüències afegides, com ara el maltractament per part del marit o els familiars, o la violència sexual. Això no vol dir que no s’atenguin els homes forçats a casar-se, com bé demostra el cas d’Escòcia. Segons la Forced Marriage Unit (FMU), l’ens públic del Regne Unit que es dedica al seguiment i a l’abordament d’aquests delictes, tan sols entre les persones amb discapacitat hi ha més homes que dones forçats a casar-se.
D’ençà de la seva creació el 2005, la FMU ha registrat casos de matrimonis forçosos de persones originàries de noranta països. A Catalunya, la pràctica ha reeixit amb l’arribada a l’edat adulta dels catalans amb ascendència de països d’Àfrica o Àsia. Tanmateix, seria un error considerar-ho una pràctica de comunitats no blanques: als Estats Units, encara hi ha estats que no tenen lleis que evitin matrimonis infantils, que se segueixen celebrant, i les tradicions de l’aristocràcia o de la burgesia europea han marcat sovint límits molt estrictes amb relació a quines persones es poden casar amb els membres que en formen part.
La pervivència dels matrimonis forçosos arreu del món és deguda a les múltiples raons per les quals es justifiquen: el control de la sexualitat de les dones i de les persones del col·lectiu LGTBI, els pactes entre famílies, la cura d’una persona malalta, facilitar l’emigració a un país, evitar la influència de la cultura del país d’acollida casant la dona amb algú de la seva comunitat... Hi ha persones que ho justifiquen com a part de la seva religió, malgrat que ni el cristianisme, ni el judaisme, ni l’islamisme ni l’hinduisme els permeten.
Per combatre’ls, el més eficaç és el treball de prevenció amb noies adolescents, dut a terme amb mentores de la seva comunitat. Allargar l’edat d’escolarització és un altre factor de prevenció. Quan es detecta un cas a punt de succeir o en què la dona en vol sortir, cal intervenir ràpidament. Oposar-se, o sortir, d’un cas de matrimoni forçós no és fàcil, perquè pot implicar enfrontar-se amb la família i perdre el seu suport, així com el de la comunitat. Això, en una societat racista com la nostra, situa les dones forçades a casar-se en una situació de vulnerabilitat afegida a la que ja troben a casa.
La recerca feta a Catalunya, Escòcia i el Regne Unit mostra que el racisme dificulta abordar el problema, ja sigui perquè la dona és reticent a denunciar per por que s’estigmatitzi la seva comunitat, ja sigui perquè molts professionals de l’administració tenen por d’intervenir davant d’un senyal d’alerta per temor de ser considerats racistes. De vegades, pot ser que no sàpiguen interpretar-lo, a causa d’estereotips al voltant de certes cultures (“no estudien”, “es queden embarassades joves”).
Així doncs, malgrat que les institucions tenen un paper molt important a l’hora de prevenir els matrimonis forçosos i ajudar les supervivents, tots podem posar-hi el nostre gra de sorra deixant de banda els prejudicis racistes a l’hora d’interpretar els casos. La clau és pensar com les diverses societats del món hem entès el matrimoni i, sobretot, el rol que hi han desenvolupat les dones, i com hem instrumentalitzat la cultura, la religió i la tradició per justificar que moltes persones del planeta siguin forçades a contraure una unió matrimonial.
