El voraviu

La fiscal general, María José Segarra, desacredita el fiscal del Suprem Javier Zaragoza, que en una conferència a Buenos Aires s’ha passat de frenada i ha marcat la data de la sentència del procés. “El tribunal és qui ha de gestionar les dates. La resta són elucubracions en què no entro”, ha dit la fiscal general en una clara picada de clau a Zaragoza. És cert que feia molt lleig la ficada de pota, però el llenguatge de la Segarra no tranquil·litza gens i esvera prou. “Gestionar les dates?” Què cony vol dir gestionar les dates? Necessiten gestió, les dates? Quan temps fa que les gestionen? El tribunal ha de redactar sentències i comunicar-les quan estan redactades. Gestionar-les? La interferència de Zaragoza era lletja i deia prou del sistema judicial. La rectificació de Segarra és més lletja, encara, i diu més del sistema judicial que tenim a les altes instàncies. Queda tan lleig com escoltar Martín Pallín dient que el rei s’ha apartat del que li mana la Constitució en la investidura i no poder fer-hi res. Segons el magistrat emèrit, el que ha fet Felip VI no està previst en l’article 99 de la Constitució. Una monarquia parlamentària no és una xerrada de cafè. I posa l’exemple dels conservadors britànics. Qui li ha de dir al rei que faci bé la feina? On l’hem de denunciar? Quin 155 toca als que violenten la Constitució i no són govern de Catalunya?

El TSJC va ordenar ahir que en quaranta-vuit hores es retirin les pancartes de suport als presos de la façana del Palau, tal com ha demanat l’exdiputat de Cs i president d’Impulso Ciudadano, José Domingo. Teòricament, encara falten cinc setmanes per a la campanya, però ja tornem a tenir aquí l’orgue i la cantarella de la neutralitat institucional. Ara, encara que no hi hagi quarantena, o com se’n digui, de les restriccions que administra la Junta Electoral en campanya. Ara, que es veu que no es poden mullar mai, les institucions! Mai en segons què, és clar. Sempre neutralitat. Veurem qui posarà els límits a la neutralitat i ens dirà quan es desborda i quan no. Trobarà neutral un testimoni de Jehovà que es cridi a la donació de sang? Vinga escalar les més altes cotes de la ximpleria social i política. Les institucions no són, ni poden, ni han de ser mai neutrals. Són sempre partidistes, que per això votem i escollim, i els votats i els escollits han de fer aquelles coses per les quals els hem votat i escollit i no pas tornar-se neutrals perquè són a les institucions. La lluita pel poder ha de ser neta i quan s’aconsegueix s’ha d’exercir també de manera neta i, sobretot, coherent i conseqüent. El president Torra serà inhabilitat per unes pancartes. Augmenten les veus dels que ho troben un sacrifici ridícul i estèril. Jo hi veig un admirable exercici de dignitat.

Que va per llarg és l’única cosa que queda clar a hores d’ara. O que jo tinc clar a hores d’ara, que arribo on arribo, tot i que tinc ben contrastat que els gurus i els estrategues no arriben gaire més enllà. L’estratègia de la negociació (o digueu-li com vulgueu) no té recorregut, perquè no hi ha amb qui negociar, però la de la unilateralitat, menys. Avui la planteja Endavant. Demana articular un boicot a les eleccions del 10-N. Us ho imagineu? Qui el secundaria? Quants hi tremparien? Com ho llegirien els espanyols i el món? De què serviria? S’ho poden plantejar els partits que tenen diputats i senadors? Què s’hi juga Endavant amb el boicot? Res. Per això el proposa. No és cap dispendi d’imaginació. No té electes a Madrid i no en volia tenir. Recorda aquells diaris que anunciaven amb grans titulars que deixaven d’admetre publicitat de prostitució i no els n’havien contractat mai ni un sol anunci. Va per llarg, entre altres raons, perquè la desorientació és gran, encara que l’unionisme sap que, malgrat la desorientació, hi som tots. Així ho expressa Pedro Sánchez en una carta a la militància. Els diu que la resposta del món sobiranista a la sentència és una de les amenaces imminents d’Espanya. No ho sé, si és tan així. Tenen una tendència a l’exageració, els líders espanyols, però ja m’agradaria que trobéssim el nord.

Maria del Mar Bonet, al dial. “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?” Comença la setmana i porta una vella coneguda olor de linxament mediàtic i condemna preventiva a pena de telenotícies. La consellera Clara Ponsatí avisa en una piulada i torna a tocar-hi molt. “Això tot just comença. Ells també ho tornaran a fer. Aniran tan lluny com els hi permetem.” Igual que tira pel camí del mig quan li convé i que té el seu propi posicionament davant la diàspora (ni presó ni Waterloo, retorn a la càtedra a Escòcia), avui Ponsatí l’ha clavat tant o més que el dia que va explicar que s’anava de farol. Gravem-nos-ho al cervell. “Això tot just comença. Ells també ho tornaran a fer. Aniran tan lluny com els hi permetem.” Aquesta història del “grup terrorista secessionista català” durarà i durarà, ja ho veureu, i serà molt dura, molt. Passarà als mateixos annals que l’operació Garzón del 92 per netejar d’independentistes la Barcelona Olímpica, als mateixos annals que el comando Dixan i als mateixos annals que Èric Bertran (Èric i l’exèrcit del Fènix). Els detenen avui perquè volien fer actes violents després de la sentència, però els investigaven i els tenien monitoritzats d’abans que hi hagués data del judici. La Cunillera s’ha felicitat per la feina preventiva que, com tothom sap, és l’anima del dret penal.

Franco entra en campanya. Ja hi som tots. El Suprem (quant Suprem, Déu meu!) ha desestimat el recurs presentat per la família de la mòmia i ha autoritzat la decisió del govern de Pedro Sánchez d’exhumar el cadàver dipositat sota la llosa del Valle de los Caídos i inhumar-lo al cementiri de Mingorrubio, on reposen les restes de la seva dona, Carmen Polo, i dels presidents de govern franquistes, Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro. Vist que Sánchez ja havia tingut l’alegria del dia, Torra s’hauria pogut estalviar escriure-li una carta i no donar-li la segona (alegria). Per què escrius a Sánchez, Torra? Si estaria prou bé que no tingués qui l’escrivís, com el coronel de García Márquez. Com a mínim estalviaríem el cinisme de la resposta. Com som tan ingenus, president? “És divisió de poders”, ha contestat. Massa innocents, president. També el Suprem del Regne Unit ha pres una decisió per unanimitat i ha suspès la decisió de Boris Johnson de tancar el Parlament. La justícia britànica no deixa que la llei és rebregui perquè satisfaci els propis interessos. Quan es rebrega una vegada i no es diu res correm el perill d’agafar-li el gust i es fa difícil trobar el límit al gust. Passa a Espanya. Justícia creativa. Els dos Suprems han decidit per unanimitat. L’espanyol, un tema quaranta anys ajornat. El britànic, una decisió del mes passat.

El dubte m’assalta sovint i no em preocupa, més aviat em reconforta. Soc dels que l’elogien, el dubte, i no m’atabala excessivament (per no dir gens) que hi hagi personal (d’aquest que està tocat amb la gràcia de ser arriat i decidit) que em retrati com un cagadubtes. Tanmateix, amb qui no aconsegueixo mantenir-lo, el dubte, és amb el president del govern espanyol. Cada vegada que m’envaeix la sensació que potser l’he agafat de cap d’esquila, que m’hi he fet una fixació o que l’analitzo i el valoro amb un gra massa de duresa i parcialitat, ve l’home i em treu de dubtes. Sánchez i el sanchisme són tot el que us he dit i més. No va avui l’home i es vanta davant de l’ONU de la victòria democràtica que representa l’exhumació de Franco? Primer, que més val que no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat, que el mort encara és viu als tribunals i amb ell ja han fet el ridícul moltes vegades des del juliol del 2018, quan el van desenterrar per primer cop. Ara bé, amb independència fins i tot del procés últim, que no recorda que les primeres eleccions democràtiques van ser el 1977 i que el partit que ha governat més anys a Espanya és el seu? Com es pot ser tan fatu i pedant i vanagloriar-se d’una feina que han trigat vint anys a fer? No tenia res més per inflar el pit?

Enquesta del diari ABC al matí i dades del baròmetre del CIS al migdia. A quaranta-cinc dies vista, encara pot passar de tot. El lloc més comú en la demoscòpia d’avui i la de fa dies és el patacada que rep Cs. Com que amb la catana i el goma-2 la Roldán s’ha enfilat com una carbassera a les xarxes aquests darrers dies, i com que creuen que l’excursió d’ahir a Vic també hi ha ajudat, Carrizosa ha tancat amb numeret suprem el debat de política general. Espectacle per espectacle, jo aposto per Risto Mejide i el seu partit PNLH (Peor No Lo Haremos), que veurem que treu, però que de clar, ho és. Aquesta cosa d’un referèndum a tot Espanya sobre la independència jo li compro. Quin problema hi ha que el perdem? Com a mínim ens contarem per primera vegada amb totes les de la seva llei i veurem on estem. No és la primera vegada que ho dic aquests darrers anys, i com que tant per tant sabates grosses, n’hi afegeixo una altra. Mentre siguem tècnicament espanyols, hem de demanar per a Espanya el que voldríem per a Catalunya. És hora de presentar una gran coalició per la República espanyola. Un missatge que s’entengui. Dos, més ben dit. Dos missatges, dos referèndums. Un referèndum per decidir la forma d’estat (a Espanya). I un referèndum per la independència de Catalunya (també a Espanya, que és la seva llei). A veure com s’hi posen!