Opinió

Opinió

Trinxeres

A partir de la detenció de nou membres dels CDR s’han creuat totes les fronteres imaginables i inimaginables, inclosa la de la vergonya
Ha quedat en evidència l’acrític i participatiu paper dels mitjans de comunicació en una espècie de deliri col·lectiu basat en filtracions interessades
Les filtracions sembla que són el producte de l’ardor patriòtic d’alguna estructura interna que se’ls ha descontrolat
Amb exercici de difamació s’ha donat una versió de l’independentisme que s’allunya molt de ser la real

La intensitat dels últims dies no deixa de ser un clar indicador de la situació d’anormalitat democràtica que s’està vivint en aquests moments com a producte del conflicte entre l’Estat i Catalunya. Em fa la sensació que, almenys de moment, aquesta situació està molt lluny de reconduir-se i que encara ens queda molt per experimentar, la qual cosa anirà posant tothom al seu lloc per no dir a la seva trinxera.

El millor exemple d’això és el que ha succeït a partir de la detenció de nou persones, imputades inicialment per rebel·lió i terrorisme, de les quals set han acabat a la presó. A partir de la detenció mateixa d’aquestes persones, el despropòsit ha estat la regla, i en aquest camí s’han creuat totes les fronteres imaginables i inimaginables, inclosa la de la vergonya. Intentaré anar per ordre.

Tot va començar amb l’estrident anunci d’una operació policial de la Guàrdia Civil, ordenada des de l’Audiencia Nacional pel jutge García Castellón i coordinada pel fiscal Miguel Ángel Carvallo. Després que circulessin estrambòtiques imatges de guàrdies civils colpejant una porta quan tan sols calia trucar al timbre, es va difondre que els detinguts eren nou membres dels CDR i que estaven acusats d’un híbrid penal entre rebel·lió i terrorisme.

La causa estava sota secret de sumari i, per tant, la “veritat revelada” era la que provenia de les incessants filtracions policials, fiscals i judicials. A mesura que transcorrien les hores, ens vam anar assabentant, o sent sistemàticament desinformats, de diversos detalls de la investigació.

No vam trigar a conèixer que dos dels inicialment detinguts havien quedat en llibertat, que s’havien trobat explosius, armes i abundant documentació. L’associació majoritària entre els jutges a Espanya (APM) no va dubtar a afirmar que s’havia trobat goma-2, un potent explosiu… Així, se succeïen les filtracions i la història s’anava modulant en funció dels interessos dels que eren els posseïdors d’aquesta “veritat revelada”.

A mesura que passaven no ja les hores, sinó els dies, ens vam anar assabentant de més dades que assenyalaven una situació que no per increïble se seguia ampliant i difonent, sense mesura ni ètica, pels diversos mitjans de comunicació d’àmbit estatal.

Un cop que set dels nou inicialment detinguts van ser posats a disposició judicial, i sempre abans que es disposés de dades concretes, el relat establert des de Madrid seguia sent esotèric però persistent, i les paraules clau, les que serveixen als buscadors informàtics, eren terrorisme, violència, independentisme, CDR, Catalunya, explosius i 155.

Amb el pas dels dies es van afegir més etiquetes i, com he esmentat, totes sense ser cap mena de contrastat ni de decor. Entre els elements incorporats apareixien de manera significativa: Puigdemont, Torra, germana Puigdemont, Cesicat, CNI català, Parlament, Sánchez, Rivera, Casado, 155, presó, euroordre.

En el pla no virtual, la situació era que set persones van comparèixer davant del jutge García Castellón, que dues d’aquestes persones van declarar davant seu i que tots set van ser enviats a presó provisional per un presumpte delicte de terrorisme. Les interlocutòries de presó contenien poques, o molt escasses, dades per conèixer les raons per les quals el jutge els va enviar a la presó, ja que part de les esmentades resolucions, igual que la resta del procediment, es troben sota secret de sumari.

L’existència d’aquest secret de les actuacions no ha impedit que, des d’un començament, es vinculessin les activitats, reals o no, dels detinguts amb els presidents Puigdemont i Torra, que s’incriminés en les suposades activitats dels avui presos Anna Puigdemont –germana del president–, el Cesicat i, en definitiva, el conjunt de l’independentisme com si els actes, reals o no, de set persones –que segueixen tenint el dret a la presumpció d’innocència–, poguessin comportar alguna responsabilitat al conjunt de la societat catalana.

A poc a poc, el relat no només s’ha anat desmuntant, sinó que ha quedat en evidència una cosa molt més greu: l’acrític i participatiu alineament dels mitjans de comunicació en una espècie de deliri col·lectiu basat en filtracions interessades d’una investigació que, com es veurà, dista molt de ser la pròpia d’un estat democràtic i de dret.

Ara mateix, el que sabem i el que es va dir és digne d’un profund estudi que, segurament, s’haurà de fer més aviat que tard. No m’arrisco gaire si dic que aquesta anàlisi, o estudi, potser hauria de ser duta a terme en algun tribunal on part essencial del dany causat hagi emergit.

Es va dir que hi havia goma-2, la realitat, ja es veurà, és que sembla que hi havia compostos que podrien arribar a servir com a precursors per a la possible elaboració d’explosius. Per definició, aquest tipus de productes tenen moltes altres aplicacions.

Es va dir que els avui presos s’havien reunit amb Anna Puigdemont per crear un canal de comunicació segur entre els presidents Torra i Puigdemont. Ara mateix, sabem que això és increïble, esotèric i absurd, perquè els dos presidents no necessiten ni han necessitat intermediaris per reunir-se i parlar totes les vegades que ho han considerat oportú i, a més, sabem que Anna Puigdemont no s’ha reunit mai amb cap d’ells com s’ha acreditat.

Es va dir que els avui presos havien fet una mena de simulacre durant la celebració a Barcelona del Consell de Ministres i que aquesta actuació havia tingut el suport del Cesicat (el CNI català) que “va prestar serveis de contravigilància per als detinguts”. La veritat, el que sabem fins ara, és que el Cesicat ni hi era ni se l’esperava, en aquestes actuacions, i que l’única cosa que hi ha és una menció a un suposat “CNI Català” que es correspon a un compte de Twitter i no al Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya.

Es va dir que s’havia trobat una pistola en els registres practicats amb motiu de la detenció de les set persones avui empresonades. La veritat és que cap ha estat detingut per tinença il·lícita d’armes, per la qual cosa difícilment s’ha pogut trobar cap pistola.

Caldrà esperar a l’aixecament del secret de sumari per determinar què és realment el que consta en aquest procediment i quina seria, si és que n’hi ha alguna, la il·licitud dels fets imputats i el grau de participació que han pogut tenir, o no, els avui presos.

A pesar de tot aquest deliri, el que sí que sabem amb seguretat és que de resultes d’aquest exercici irresponsable i orquestrat de difamació s’ha donat ales a una versió de l’independentisme que s’allunya molt de ser la real, ja que se l’ha presentat com un moviment violent, quan no ho és, i ha permès que es traslladi el debat electoral allà on l’ultranacionalisme espanyol ha volgut, obrint la porta a una rendible discussió sobre l’aplicabilitat de l’article 155 i altres mesures restrictives dels ja limitats drets dels catalans.

L’operació policial, les bases fàctiques reals de la qual només coneixerem quan s’aixequi el secret de les actuacions, s’ajusta més al discurs, a les necessitats i als interessos de l’extrema dreta espanyola que a la realitat de la situació a Catalunya i, sens dubte, dista molt d’ajustar-se als principis bàsics que han de regir l’actuació de l’administració de justícia i del ministeri fiscal.

El descontrol amb què s’ha actuat, la manera i els canals a través dels quals s’ha filtrat la informació, la nul·la intel·ligència aplicada a l’hora d’interpretar les dades obtingudes i la manera grollera com s’intenta criminalitzar tant els presidents Puigdemont i Torra com l’independentisme en general, amb el possible efecte bumerang que això pot tenir, difícilment poden respondre a una actuació estatal i, més aviat, sembla que són el producte de l’ardor patriòtic d’alguna estructura interna que se’ls ha descontrolat.

Sigui quina sigui la raó per la qual aquest autobús va sense conductor, la responsabilitat última d’ordenar la situació correspon a l’Estat, de manera que si necessiten ajuda l’hauran de demanar aportant els elements necessaris per desxifrar el que ha succeït i identificar-ne els responsables.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)