Opinió

El voraviu

Que se la juguin manobres i soldats i a cobert els capitosts! Com sempre. El somriure de la revolució es glaça
“Mentre duri la guerra”, com diu Amenábar, és sinònim ara per ara de “fins al dia del judici final a la tarda”
Em peto de pensar en el dia en què la cínica expressió de Pérez de los Cobos muti a les de Nicholson, Campbell i Dux
No diem les coses pel seu nom, que el més trempat surt a cops de corporativisme

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Dimecres. 9. octubre

Silenciosos, discrets i pacífics

NO VOLEN CONTRIBUIR A AUGMENTAR LA CRISPACIÓ

Obedients, ho són i, per lliure, ja es veu que no hi van. Era just ahir quan, en adreçar-se a la força per comentar la sortida de 1.500 piolins cap a Catalunya, el ministre Marlaska va demanar que fessin un desplegament “silenciós, discret i pacífic”. Que “no contribueixi a augmentar la crispació ja existent”. Així sigui. Avui, en perfecte sintonia amb l’ordre, la força es desplaça i reparteix silent, discreta i pacífica per no contribuir a l’augment de la crispació. Mentrestant (i vist que no hi ha cap ordre concreta sobre el particular) els que estan aquí de fixos aprofiten per fotre un aquelarre a Sant Andreu de la Barca en què no falta de res. Abraçades i bufades d’orella. El tinent coronel Tácito. El fiscal Javier Zaragoza. Condecoració pòstuma al jutge del número 13. Medalla per a la secretària judicial Montserrat del Toro, la que volia sortir amb helicòpter de la conselleria d’Economia i a la qual es veu que ara ja no li fa res que les càmeres la gravin i es difongui la seva imatge. El discurs del general Pedro Garrido, que amenaça d’estovar-nos sempre que calgui, du la doma. “Ens mantenim ferms en el nostre compromís amb Espanya de treballar per la llibertat i la seguretat de tots els ciutadans. Ho vam demostrar fa dos anys, ho hem tornat a fer recentment. I cada vegada que calgui ho tornarem a fer.” És clar?

Dijous. 10. octubre

Perdó per dir les coses pel seu nom

EL QUE MANA FUNCIONARIS acomodats

Semblava que havia quedat morta la polèmica per les paraules de Bargalló a Tortosa sobre funcionaris acomodats. O jo volia pensar-ho. Però no. Fins que ahir a la tarda el conseller no es va reunir amb els sindicats i va demanar disculpes, la cosa no s’ha acabat. “Que siguin frases tretes de context no excusa que, segurament, no vaig encertar el to o les paraules. Eren un to i unes paraules que un conseller no pot tenir ni en una conversa de carrer”, els ha dit Bargalló. Estem arreglats! La setmana passada era el Col·legi de Periodistes i aquesta són els sindicats. No diem les coses pel seu nom, que el més trempat surt a cops de corporativisme. Qui no subscriu que un tant per cent de funcionaris estan acomodats de puta mare? I molt més, però tenim la pell molt fina. Els periodistes, la setmana passada: “No acceptem que ningú ens digui...” Els sindicalistes, aquesta: “Si el conseller no demana perdó...” Podeu clavar en creu el conseller, això no traurà que s’havia quedat curt. N’hi ha un tant per cent dels que diu, un tant per cent que vergonya els hauria de fer i un tant per cent que millor que es quedessin a casa. I una gran majoria que fa les coses com cal, et tracten de meravella i pateixen el que no està escrit per culpa dels petits tants per cent. I s’ha d’acabar el costum de protegir la posterma.

Diumenge. 6. octubre

Avantatges de fer-se gran

AMENÁBAR HA TORNAT A FER UNA MOLT BONA PEL·LÍCULA

La conversa no tenia res d’especial. Era d’esma, com tantes vegades en comprar les entrades per al cinema. Quatre per a la propera sessió a Mientras dure la guerra, vaig dir jo. La noia va preguntar: “Cap al mig, cap al darrere...?” I, sense donar temps a contestar, hi va afegir: “Jubilat?” Ho diu d’una manera molt natural i quan aixeco la vista i l’encaro veig que també mira d’una manera molt natural. Amb prou feines tenia la vintena i veia obvi que la cara del davant era d’algú de la tercera edat o que s’hi apropava i li preguntava per si optava a descompte. Però la cara era la meva. Ella no sabia que acabava de firmar-me un dia que sempre recordaré. No soc obsés del pas del temps ni les crisis de l’edat. Al contrari. No vaig sentir res especial en fer-ne 20. Ni recordo haver passat la crisi dels 40. Ni noto augment de pes quan a l’agost n’hi afegeixo un. Però recordo el dia en què a la barra de la discoteca la cambrera, també a la vintena, em va engaltar un “Què vol prendre, senyor?”, quan jo anava a fer el toc, com sempre. Aquell “senyor” marcava l’hora de tocar retirada de la vida nocturna. Del cinema, de moment, no cal que faci baixa. Avantatges de fer-se gran. I d’Alejandro Amenábar no se’n donin, tampoc, de baixa. Ha tornat a fer una molt bona pel·lícula. Amb un gran títol. Y ahí lo dejo. (De Millán-Astray, no de Boye.)

Divendres. 4. octubre

La desobediència dels civils

ELS CAPITOSTS, SI HAN DE TREURE LLAÇOS, ELS TREUEN

A mesura que s’acostaven les 15 h, s’ha fet llum sobre aquest concepte tan cinematogràfic i tan èpic que ens venen i que en diuen “desobediència civil”. Digueu-me dròpol per no haver-ho entès abans però jo ho he acabat de veure clar a les 15 h. M’he revingut, com aquell qui diu. Fins i tot he gosat pensar que sant Pau devia sentir una cosa semblant el famós dia que va caure del cavall. Així de clar ho he vist després de tanta baixada de pantalons, pancartes i llaços. Ni a l’Ajuntament de Berga, de la gran CUP! L’Ajuntament de Berga de la gran Núria Venturós. Ni al Palau de la Generalitat! Ni a les conselleries d’ERC! Ni a les conselleries de JxCat! Ni als ajuntaments que governen els uns! Ni als ajuntaments que governen els altres! Ni als ajuntaments que governen els uns i els altres! Ningú ha desobeït ni desobeirà la Junta Electoral. S’acaba la pantomima. S’acaba allò tan romàntic que aquesta era l’única guerra en què les víctimes eren generals! Se’ls ha de protegir! És absurd que els inhabilitin per una bandera, per una pancarta o per un llaç! S’ha de reservar i preservar els líders, és clar! És això el que volen dir quan fan una crida a la desobediència civil! A la desobediència dels civils!, criden. Que se la juguin manobres i soldats i a cobert els capitosts! Com sempre. El somriure de la revolució es glaça.

Dimarts. 8. octubre

L’expressió de Pérez de los Cobos

LA FALTA DE COL·LABORACIÓ INFLA EL JUTGE DEL jutjat 7

Recorden el coronel Nathan R. Jessup (Jack Nicholson), comandant de la base de Guantánamo a Alguns homes bons (1992), de Rob Reiner, com es burla del tinent Daniel Kaffee (Tom Cruise) i com aquest el fa explotar i el capola amb paciència, tranquil·litat i provocació dialèctica? Recorden el tinent general Joseph Campbell (James Cromwell), comandant d’una base militar a Georgia a La filla del general (1999), de Simon West, com amenaça l’oficial d’investigació Paul Brenner (John Travolta) i aquest se’n fot, de les amenaces i la graduació, i se la juga per desemmascarar-lo com a instigador i encobridor de l’assassinat i la violació de la seva pròpia filla? Recorden com a Z (1969), de Costa-Gavras, el magistrat (Jean-Louis Trintignant) baixa els fums al general de la gendarmeria (Pierre Dux) i l’obliga a declarar? El coronel Pérez de los Cobos acumula mesos com el que més d’aquests militars pinxos. L’hem vist en el judici del Suprem i en les declaracions al jutjat número 7. Avui el jutge que investiga les càrregues policials de l’1-O a Barcelona (se suposa que tip de la falta de col·laboració) els ha demanat fins als colors de les vetes dels calçotets. Em peto de pensar en el dia en què la cínica expressió de Pérez de los Cobos muti a les de Nicholson, Campbell i Dux. Com ho diuen? A todo cerdo le llega su Sanmartín? Una cosa així.

Dilluns. 7. octubre

Quina sort si et toquen aranzels

LA REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA A LA COMUNICACIÓ és pitjor

Benaventurats els que s’enfrontaran a Trump i els aranzels! Saben contra què lluiten, i poden quantificar el mal del qual han de morir o intuir com el sobreviuran. Benaventurats els agroalimentaris (formatges, pernils, olis, vins…) que poden preveure un prejudici de 24 milions. Ja veurem què hi podran fer i com se’n sortiran. No tenen tanta sort els sectors mortificats en forma de revolució tecnològica. A les revolucions tecnològiques, ens hi abracem amb un simplisme excessiu de llibre a l’inici i titllem de conservadors i retrògrads els que alerten dels riscos i que no tot són oportunitats. Al cap dels anys espolsem responsabilitats i vivim els efectes devastadors amb resignació cristiana. La comunicació n’és exemple paradigmàtic. 500 milions anuals a Catalunya? 2.000 llocs de treball? Arribarà als 1.000 milions anuals i 4.000 llocs de treball el balanç final? Més que possible! On són els teòrics que les promocions dels diaris es tornarien difusió i ja es monetitzarien? I els que, les notícies gratuïtes (en paper o per internet), les pagaria la publicitat? Hem capolat el sistema per un sistema alternatiu al núvol (mai més ben trobat) dels altres. Com eucaliptus a bosc. Creixement ràpid per a la fàbrica de cel·lulosa i sòl desertitzat. Benaventurats els que enfronten enemics coneguts com els aranzels!

Dissabte. 5. octubre

El desbloqueig serà per la dreta

‘INDEPES’ I COMUNISTES HAN DE QUEDAR LLUNY DEL PODER

Agafem els badocs i anem a abastar figues, que ja es detecten els tres senyals que, segons els criteris que explicava l’àvia Neus, determinen que és l’hora de collir-les. “Estan al punt quan hi ha figues seques, cues tortes i pessigades dels pardals.” Les figues seques (Mariano Rajoy) i les cues tortes (Felipe González) es van mostrar ahir esplendoroses en el Foro La Toja-Vínculo Atlántico voltats de la crème de la crème de l’Íbex-35. Núñez Feijóo pels núvols i Aznar amagadet, que reiniciem el retorn al centre. Tot és ben clar. De les urnes, el 10 de novembre en sortirà desbloqueig. Desbloqueig per la dreta, que és per on convé i per on sempre han volgut el desbloqueig. Independentistes i comunistes han de quedar lluny del primer cercle de poder polític (no sé si “mentre duri la guerra”, com diu Amenábar, o si fins al dia del judici final a la tarda, que ara per ara són sinònims). Avui en el primer acte de precampanya de Cs, a l’auditori de la Mútua Madrileña, Albert Rivera (pessigades dels pardals) ha aixecat el vet a la banda de Sánchez (que ja no és banda, és clar) i s’ha mostrat disposat. Les enquestes els han posat a tots a peu de figuera amb els badocs a punt i segons la collita del dia 10 veuran què li toca a cadascú. Però el tema és tancat i la comèdia s’ha acabat. I les passarem magres, magres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)