ESPANYA DAVANT DEL MIRALL
Aquesta setmana he anat a veure Mientras dure la guerra, l’última pel·lícula d’Amenábar, que aborda els moments posteriors a l’esclat de la Guerra Civil des de la perspectiva de Miguel de Unamuno. A part de la importància de les seves obres –en més d’una ocasió va estar a punt de guanyar el Nobel!–, m’interessava aprofundir en la seva polèmica biografia. Molt crític amb la dictadura de Primo de Rivera que li va comportar el 1924 un desterrament a Fuerteventura, ens el trobarem el 1931 proclamant la República a Salamanca i el 1936 donant suport al cop franquista. És que Unamuno era provocador? Més aviat era un intel·lectual atrapat pels dubtes, les pors i les contradiccions, que intentava actuar, en cada moment, de la manera que li semblava més digna. I la dignitat, ja ho sabem, no és patrimoni de cap ideologia.
Dins de la filmografia de la Guerra Civil, en què abunden les pel·lícules maniquees, és molt difícil aconseguir fer un film imparcial. I no dic que Amenábar ho faci, però sí que crec que el director xilenoespanyol té la valentia d’intentar fer una pel·lícula honesta. El film retrata molt bé un tema poc tractat com els conflictes entre els alçats a la Junta de Burgos, i ens esbossa un Franco que allarga artificialment la guerra per consolidar el seu poder i que s’apunta al catolicisme militant més per conveniència que no pas per fe.
El film posa l’Espanya del 36 i l’actual davant del mirall, sobretot en el discurs antifeixista final d’Unamuno en què inclou la cèlebre frase de “vèncer no és convèncer” davant d’un auditori hostil. No sabem si ho va dir ben bé així, perquè no hi ha cap gravació del moment. Tampoc no sabem del cert si hi va haver la picabaralla amb Millán-Astray, el cap de la Legió. Ni si el braç salvador de Carmen Polo va impedir un linxament públic de l’intel·lectual. Sí que sabem, però, que un episodi similar al que retrata la pel·lícula es va produir al Paranimf de la Universitat de Salamanca l’octubre del 1936. També sabem que les diatribes que proferien els alçats del 36 –fins a tres vegades surt la qüestió de Catalunya al film! – no difereixen gaire de les que etziben avui Vox, Ciutadans i el PP. I per acabar, sabem que Unamuno considerava que una de les causes del desgavell de la República va ser el debat de l’Estatut de Catalunya. És a dir, vuitanta-tres anys després, continuem sin novedad en el frente!
