Opinió

MURS MÉS ALTS HAN CAIGUT

Aquest cap de setmana fa trenta anys que va caure el mur de Berlín; demà pot caure el que ens separa de l’alliberament nacional

Si totes les campanyes electorals fossin com aquesta que ha acabat, potser es podria arribar a la conclusió que amb una setmana n’hi ha ben bé prou. Perquè no es pot pas negar que hem tingut tots els ingredients bàsics d’una contesa normal, només que concentrats com en una pastilla de Bovril: n’hem sentit de l’alçada d’un campanar, hi ha hagut les filtracions judicials típiques per erosionar els partits catalans i s’han fet promeses tant per sobre de les possibilitats, com per exemple portar Puigdemont davant del Suprem, que aquest cop el llautó de la credibilitat ha quedat més lluent que la llàntia d’Aladí, amb un Pedro Sánchez poc convincent en el paper geni.

Vist el que hem vist, doncs, cal concloure que a mitjà termini Catalunya o se’n sortirà amb la independència o no se’n sortirà. I Catalunya inclou els que són independentistes i els que no ho són i viatgen, potser sense ser-ne prou conscients, al mateix vaixell que l’Estat espanyol està disposat a enfonsar a qualsevol preu. Ja fa temps que això se sap, de fet se sap des de sempre perquè, d’exemples històrics, n’hi ha a cabassats. Però si encara queda algú de bona fe o prou esporuguit per abaixar el cap fins a les sabates, en aquesta campanya ha quedat demostrat que l’únic projecte que té la política espanyola per a aquest racó de la península Ibèrica és arrasar-la fins als fonaments, liquidar-la socialment parlant, és clar, tot i que ja començo a pensar que no es pot descartar res.

A l’hora de reflexionar sobre com s’ha arribat fins aquí, podríem concloure que, normalment, en qualsevol conflicte les culpes són repartides. Si no és mai ben bé a mitges sí que a cada banda cal fer autocrítica sobre les pròpies responsabilitats. Tan cert com que en una disputa entre dues parts amb poder desigual, només pot aturar el conflicte la part forta. La part dèbil (i no negarem que, posats a mesurar la força amb els criteris de brutalitat policial, política i judicial homologats arreu, Catalunya és la part feble) només té dues opcions possibles: o rendir-se, o resistir, en solitari o buscant aliats externs. El final no necessàriament ha de ser una derrota. N’han madurat de molt més verdes si fem un cop d’ull a la història, i no cal recular tampoc tant. Aquest cap de setmana fa trenta anys de la caiguda del mur de Berlín. Qui ho havia de dir, només un parell d’anys abans. Segons com es miri, només un parell de dies abans. Amb el temps s’ha vist que aquell Goliat tenia els peus de fang. Murs més alts han caigut. Ara toca fer pressió un cop més a les urnes. Fins que tombi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)