LA LLEI DELS MORTS
“La llei és la manera com els morts lliguen de mans els vius.” La cita la feia fa poc Kalypso Nikolaïdis, professora de relacions internacionals a Oxford, en una entrevista. I certament, si el règim (o el “pacte”) del 78 està mort, és normal que a tot Espanya però especialment a Catalunya la incomoditat sigui màxima: des del punt de vista formal, Espanya és una democràcia; des del punt de vista de la pràctica, es comporta com un estat autoritari i tronat. I si es comporta així és perquè els seus zombis, els seus morts vivents, no volen desaparèixer. Volen continuar dominant el nostre destí, i en el cas de Catalunya per la força. Legal, constitucional, beneïda per la justícia espanyola, etcètera: però força. I només amb això pretenen aguantar l’invent.
No serà possible ressuscitar un mort encaixant peces o fent pegots, com un Frankenstein. No serà possible rejovenir-lo, ni fer-li cap lífting, sinó substituir-lo per un de nou. Les meves expectatives en aquest aspecte són petites, i per això el pacte de governabilitat PSOE-Podemos, amb el possible suport d’ERC, no resoldrà la qüestió. A no ser que hi hagi un mediador o relator que es disposi a realment atacar el problema, a discutir l’arrel del conflicte, i evidentment a fer d’interlocutor d’alguna manera amb Puigdemont. La resta és amagar el cap sota l’ala i perpetuar un sistema que, a la pràctica, suposa el regnat dels morts. Si exhumar Franco ha causat tant de rebombori és perquè “este muerto està muy vivo”, no ens enganyem.
Cal que algú miri més enllà dels repartiments competencials, dels pactes d’infraestructures, de les mesures econòmiques o socials, i es disposi a preguntar als vius en quin país volen viure. Preguntar-los-ho directament, sense por, sense preguntes enrevessades i teledirigides. Els vius mereixem el nostre torn, i aquest cementiri ja no ens fa sentir bé. Si no tombem això, acabarem dins dels sepulcres nosaltres mateixos i semblarà que no haguem passat per aquest món. No hi estem disposats.
