Opinió

El voraviu

M’inquieta i m’inquieta molt la meitat que no acceptaria el resultat d’un referèndum negociat i acordat
Diu José Bono que els condemnats en la causa dels ERO són honorables amics seus i que espera que el TS trenqui la sentència
Aniríem més bé si en lloc de consultar les bases féssim un referèndum vinculant en cadena, que no sé el que és, però sona bé i agermanaria
No és cap cacicada i hi ha diverses sentències que avalen que “la caixa de resistència” del cas dels ERO sigui la mateixa Junta

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 22. novembre

La meitat dels espanyols

NI PACTAT ACCEPTEN EL RESULTAT D’UN REFERÈNDUM

No entenc per què el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de Catalunya) s’embolica a fer enquestes a tot l’Estat espanyol, però la qüestió és que n’ha fet una. Segons la portaveu del govern, volen veure les diferències entre les percepcions de la ciutadania (espanyola) i les de la classe política (espanyola). Vet aquí, doncs, que tot avui hem enredat amb el resultat d’aquesta enquesta. El gran titular era “La meitat dels espanyols (53%) acceptarien el resultat d’un referèndum pactat.” Tothom ho ha trobat la mar d’interessant i hi ha dit la seva. Fins i tot el vicepresident Junqueras ha piulat sobre el fet. “El referèndum és inevitable”, ha dit. Soc molt llosco a l’hora de visionar futurs polítics, però a mi aquest gran descobriment demoscòpic (que tampoc necessitàvem una enquesta per constatar-lo) només m’inquieta i m’inquieta molt. La pregunta és: I l’altra meitat? Què passa amb la meitat que no acceptarien el resultat d’un referèndum negociat i acordat? Fins ara sabíem que si un partit polític no acceptava el resultat del referèndum de l’Estatut i el portava al Tribunal Constitucional, aquest hi tornava a passar el ribot. Ara no és un partit polític. Són el 50% dels espanyols. Ni pactat i acordat no acceptarien el resultat. No sabem què farien, però tampoc costa imaginar-ho. Qui vol pactar què amb ells?

Dissabte. 23. novembre

Hem d’anar a Madrid?

EL ‘FAQS’ EMPAITA BONO, QUE ESTÀ DE PROMOCIÓ

Per què la tele publica catalana va a Madrid a entrevistar un oportunista que està de promoció del seu llibre? Si vol propaganda que vingui ell, per l’amor de Déu! Que es reivindiqui, com Paco Umbral! Que hem anat a gravar-li el mateix que ahir va dir a Onda Cero! El mateix que en pocs minuts de diferència ha dit a La Sexta! Per què tan servilisme? Per què ha començat dient que és propacte? O per què ens ha vacil·lat dient que la Constitució, si es vol, es pot canviar en dues hores i quaranta minuts i, a l’estiu, com ho va fer ell quan era president del Congrés? Hem d’anar a Madrid a entrevistar una garsa que promociona el seu llibre perquè ens digui que sent una profunda tristesa per la sentència dels ERO? Que els condemnats són honorables amics seus i que espera que el TS trenqui la sentència? Perquè torni a comparar-nos amb ETA i i torni a dir que reclamar un relator és un insult a la democràcia? Hem d’anar a Madrid a entrevistar un borinot que promociona el seu llibre perquè ens digui que els seus honorables amics dels ERO no s’han endut diners a diferència de Jordi Pujol? Hem d’anar a Madrid a entrevistar un poca-solta que promociona el seu llibre perquè en acabar ens digui que TV3 no li ha semblat tant com li havien dit però que hauria de corregir alguns informatius (que ell no veu ni ha vist mai)?

Diumenge. 24. novembre

És l’hora de les bases

PODRIA HAVER ESTAT L’HORA D’EN MET DE RIBAS

De collonada en collonada. Ara és l’hora de les bases. Podria haver estat l’hora d’en Met de Ribas o l’hora de José Martín Recuerda i Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipciaca. Però no. És l’hora de les bases. És un recurs efectista per distreure el personal encara que de vegades et posi en un compromís, que és un risc que s’ha de córrer. Necessitem sarau entre bambolines, distracció. Els socialistes consultaran a les bases, UP consultarà a les bases i Esquerra Republicana consultarà a les bases. I per què a les bases? Què tenen les bases que no tinguin les no bases? On queda allò tan bonic que no es pot governar només per als teus, sinó que un cop ets al poder has de governar per a tots els ciutadans? I si has de governar per a tots per què no preguntes el parer a tots els ciutadans? Representen res diferent, les bases? Ja hi ha teories i hipòtesis de totes mides i colors. Una de les que fot més gràcia és que les direccions pregunten a les bases com a estratègia per pressionar les cúpules. Porta a la pregunta del milió a cada tribu (perdó, partit): “Qui és la cúpula i per què se l’ha de pressionar?” “Que fa bestieses la cúpula, si no se la pressiona?” Crec que aniríem més bé si en lloc de consultar les bases féssim un referèndum vinculant en cadena, que no sé el que és, però sona bé i potser agermanaria.

Dilluns. 25. novembre

Trencadores propostes del PSC

SEMBLA QUE DE MOMENT NO FITXEN ARRIMADAS

No ho diuen i es fan els estrets, però a can PSC estan desbocats. És el que explica que treballin sense cap vergonya amb dues estratègies tan diferenciades i en direccions tan oposades. L’OPA hostil sobre Ciutadans no la poden fer com la planteja el president castellà Emiliano García-Page, que diu que si fossin intel·ligents fitxarien Inés Arrimadas, i per això han posat sobre la taula allò que està en l’inici i el cor de Cs: la guerra per la llengua, la immersió lingüística. I d’altra banda, per quedar com uns bons nois, centrats i catalanistes, tornen a la cantarella que el PSC vol reconèixer Catalunya com a nació i Espanya com a estat plurinacional. Això ho plantegen com una de les propostes que el partit inclou en el document marc que es discutirà en el proper congrés (XIV), el 13 i 14 de desembre. No hi ha confirmació oficial, però també sembla (hi ha diverses filtracions) que es pretén discutir i portar a aprovació altres transcendents posicions: Que la Terra fa voltes al Sol i no a la inversa. Que el sol surt per l’est i que surt cada dia de l’any. Que la Terra no és plana i que els mapes que la hi dibuixen són una fake news. Que París és la capital de França i Berlín, la d’Alemanya. Que Tarik i Musa van travessar l’estret de Gibraltar i van entrar a la Península. I la més trencadora: que dos quarts de deu són las nueve y media.

Dimarts. 26. novembre

La Junta com a caixa de resistència

PAGA ELS ADVOCATS DELS ACUSATS EN EL CAS DELS ERO

La veritat és que un cop rastrejades les hemeroteques (rastrejar hemeroteques avui és fer uns quants viatges per Google) he trobat articles que parlen del tema des de fa més d’un any, sobretot en la premsa regional andalusa. Tanmateix, a mi m’havia passat per alt i ho he vist avui. La Junta d’Andalusia paga la defensa dels alts càrrecs acusats en la causa dels ERO. Quan la sentència sigui ferma, es reclamaran les quantitats als condemnats, i les dels que siguin absolts, la Junta se les haurà de menjar. Sobre les quantitats totals hi ha hermetisme, però es calcula que parlem d’entre 3 i 5 milions d’euros. A l’exministra Magdalena Álvarez (“ni partía ni doblá”), per posar un cas, ja se li han pagat 90.000 euros d’una provisió de fons que en reclama 250.000. El més collonut del cas és que no és cap cacicada i que hi ha diverses sentències que avalen que en aquest cas “la caixa de resistència” sigui la mateixa Junta. Com que els acusen de presumptes delictes perpetrats en l’exercici del càrrec, tenen dret que els defensin els lletrats de la Junta. Com que la Junta es va personar com a acusació particular i els lletrats de la Junta no podien ser acusació i defensa en van buscar de particulars. I tenien dret a buscar-los cars perquè no se’ls podia limitar el dret de defensa. És a dir: paga, que és gata.

Dimecres. 27. novembre

No hi ha d’haver govern

I SI N’HI HA, PITJOR, DURARÀ DE NADAL A SANT ESTEVE

Els partidaris de l’ordre i l’estabilitat busquen arguments sota les pedres. S’hi han abocat tots. Terceresvies, civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, pontsaeris, neoautonomistes i moderadors. No n’hi falta cap, a demanar govern. Però no n’hi ha d’haver. No té sentit i és forassenyat que es concreti i s’investeixi el govern de progrés de què parlen el PSOE, UP i ERC, o el govern Frankenstein de què parlen el PP, Cs i Vox. No té sentit i si es concreta no té futur. Brindarà pàgines glorioses, això sí. Durarà de Nadal a Sant Esteve i acabarà com el rosari de l’aurora. S’ha vist avui en votar l’estat d’excepció digital i en les cautelars del TSJC sobre les delegacions de la Generalitat. És un suïcidi polític que l’independentisme faciliti la governabilitat. I mirat des d’Espanya: en quines condicions poden fer els espanyols govern amb un partit que té el líder a la presó condemnat per sedició i malversació? Això pla, és suïcidi polític allà. Si el gran argument és el de Borrell, que diu que hi haurà govern perquè ningú pot imaginar unes altres eleccions, anem bé. De veritat, que tot és prou estrany. També l’anècdota. Jutges demanant selfies amb els acusats. Defensors que pensen que els seus clients són de tot menys bonics i ho escriuen en un llibre. Tot és molt estrany, però aquest govern és impossible i, a més, no pot ser.

Dijous. 28. novembre

No hi confien ni els que el voten

EL 82,4% DELS CATALANS NO CONFIA EN SÁNCHEZ

Per si fossin poques les persones els grups i les circumstàncies que coincideixen en el pressing ERC, avui el CIS revela en la seva darrera enquesta que el 82,4% dels catalans tenen poca o gens de confiança en Pedro Sánchez, perquè els quedi clar la quantitat de gent que faran feliç si l’acaben investint. És clar que, ben mirat, aquesta deu ser la més prescindible de totes les valoracions demoscòpiques que hagi fet i pugui fer el CIS. El que resulta realment sorprenent és que hi hagi un 17,6% de catalans que encara hi tinguin una mica o prou confiança, en Pedro Sánchez. Perquè un 17,6% de catalans són més d’un milió tres-centes mil persones. No sé si Tezanos la deu haver cuinat. Es cuinen aquest tipus d’enquestes o només les de les precampanyes i campanyes? I si l’ha cuinat també hi ha alguna cosa a dir. No sé si del sofregit o dels ingredients o si és que no s’hi ha mirat prou en els temps de cocció. De fet que només el 17,6% de catalans tinguin confiança en Pedro Sánchez vol dir que ni tan sols hi tenen confiança els que el van votar en les darreres eleccions, un 20,51% dels electors. És a dir, hi va haver gairebé un 3% de gent que el va votar, tot i que hi tenia poca confiança o gens de confiança.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor