Opinió

PERSISTIR ÉS VÈNCER

Els fets d’aquests dies demostren que el camí no és ni senzill ni curt, però que es pot continuar caminant endavant

El 16 de setembre del 1810, Miguel Hidalgo y Costilla, Ignacio Allende i Juan Aldama van fer repicar les campanes de l’església del poble mexicà de Dolores per incitar la ciutadania a la insurrecció contra la corona espanyola. És el dia conegut com a Grito de Dolores, que commemora la independència de Mèxic. Tanmateix, allò que avui en diríem “fer efectiu el mandat” no es va produir fins al 27 de setembre no pas d’aquell mateix any, sinó del 1821, en acabat d’una llarga guerra durant la qual no van faltar moments tensos i disputes entre les mateixes forces independentistes. Onze anys després. Per acabar-ho d’adobar, l’Estat espanyol, tot i haver-hi perdut bous i esquelles, no va reconèixer internacionalment Mèxic com a estat independent fins al 1836. Vint-i-sis anys més tard. He triat el cas dels mexicans i podria continuar amb els exemples similars de Colòmbia i Veneçuela, de l’Argentina, Xile i el llarg etcètera de territoris que es van independitzar d’Espanya durant tot el segle XIX.

No pretenc fer paral·lelismes anacrònics, però sí extreure’n una ensenyança que pot resultar instructiva per al present. Tots els processos polítics reben el nom precisament de procés perquè no solen resoldre’s d’un dia per l’altre.

La declaració del 27 d’octubre del 2017 o, si ho preferiu, jo també ho prefereixo, l’1 d’octubre d’aquell mateix any, va ser el nostre Grito de Dolores. Durant el nostre procés, amb dos anys de diferència, gairebé data per data hem passat de l’èpica victòria a les urnes del 21-D a l’èpica victòria als tribunals europeus del 19-D. Entremig, alts i baixos i patacades sonades no sempre per culpa de l’enemic, un enemic que, per cert, continua entossudit, amb la condemna al president Torra, a deixar en mans de la justícia patriòtica allò que s’hauria de resoldre per la via política.

Podem ser més o menys optimistes, però allò que sembla indiscutible en aquests moments és que estem embrancats en una pugna en què perdrà qui acabi abans la paciència. Ningú no ens assegura que acabi bé, però tothom hauria de veure que en aquesta guerra, que afortunadament no es lliura al camp de batalla, sinó a les urnes i als tribunals neutrals, és tan important la determinació com la temprança. La combinació precisa dels verbs resistir i persistir ens porta al verb avançar. Queda camp per córrer i sembla que en les pròximes setmanes farà una mica menys de pujada. De Lledoners i la doctrina Junqueras a les crispetes de Waterloo, tot suma. Bones festes i que els anys vint ens siguin més feliços.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)