Com hi ha món
jocs de guerra
Els atacs desfermats entre els Estats Units i l’Iran amenacen l’estabilitat d’una regió altament conflictiva
El 2020 comença amb un terratrèmol de conseqüències imprevisibles. L’assassinat del general iranià Qasem Soleimani a mans dels Estats Units ha provocat una escalada de tensió en una de les zones més problemàtiques del planeta. El president dels Estats Units –aquell que al seu dia va declarar que Amèrica no havia de ser la policia del món o que tenia com a principals objectius retirar les tropes desplegades a l’exterior, especialment a l’Iraq, Síria i l’Afganistan– ordenava assassinar una de les figures més destacades de l’Iran. Un militar amb molt poder i reconegut per l’elaboració de l’estratègia en batalles clau en la guerra de Síria que més tard van donar la victòria al seu aliat, Baixar Al-assad. L’acció dels Estats Units ha agafat per sorpresa fins i tot els socis més fidels dels estatunidencs –com Israel i l’Aràbia Saudita, també enemics declarats de l’Iran– i fa trontollar l’equilibri de forces mundial. Riad i Teheran es disputen des de fa anys el lideratge de la regió. De fet, aquesta lluita s’ha pogut veure en els diferents conflictes que han castigat la zona, com la guerra de Síria (l’Aràbia Saudita donava suport a grups gihadistes rebels) i la del Iemen. Precisament, ha estat en aquesta guerra on es va poder comprovar la precisió dels míssils iranians llançats pels rebels houthis en territori saudita i que ara han servit per realitzar un atac quirúrgic en una base nord-americana a l’Iraq. Els darrers moviments assenyalen que ni l’Aràbia Saudita ni Israel aposten per un enfrontament directe amb l’Iran, com en un primer moment semblava que volia Trump. Els dos protagonistes del conflicte, Washington i Teheran, viuen enfrontats de manera perenne des de fa quatre dècades (des de la Revolució Islàmica del 1979) i aquest és el recurs que sovint utilitzen les dues potències per desviar l’atenció i atiar l’odi contra l’enemic.
De moment, però, el to de la disputa s’ha anat rebaixant. El magnat ha mostrat des de l’inici del seu mandat la seva desconfiança envers el règim iranià, i una de les decisions més polèmiques que va prendre va ser marxar del pacte al qual el seu predecessor, Barack Obama, havia arribat amb l’Iran per tal que es frenés la carrera nuclear que feia temps que s’havia iniciat. En un any electoral es podria pensar que el president nord-americà juga la carta de l’enemic exterior just abans que comenci el seu impeachment. Si és així, es mostra com una aposta arriscada per a la regió i especialment cruent per a l’Iraq, convertit en un camp de batalla per les accions de guerra dels dos principals contendents i per la inestabilitat generada. Les represàlies (de moment) es configuren amb noves sancions econòmiques que fustiguen una població cada vegada més castigada i empobrida. Un conflicte obert entre dues potències amb un gran arsenal bèl·lic i amb un escenari incert en aquest inici de la dècada.
